AIXÍ VA SER LA PRIMERA MARATÓ DE CATALUNYA (1978)

Published by championchip on 22/03/2018

El 12 de març de 1978, Palafrugell va entrar en la història de la nostra marató. L’última cursa oficial sobre aquesta distància havia tingut lloc l’any 1934, amb la primera edició del Campionat de Catalunya disputat entre Barcelona i Gavà amb tornada a la ciutat comtal. Primer Joan Font de la U.A. Nurmi , sota l’organització de la Penya Aire Lliure, totalitzant uns 40 km. Les terres del Baix Empordà, veurien la segona edició, i el pas del temps el que seria el més important: el naixement de la Marató Catalunya, pionera en l’estat espanyol i una de les primeres a Europa en el format que ara tots coneixem. El diumenge 11 de març del 2018, és el torn de la Marató de Barcelona, hereva de la de Catalunya.

Al migdia d’aquell diumenge , d’ara fa 40 anys, tenia al meu costat a Dave Patterson. Els dos havíem corregut la marató. Els dos esperàvem els premis. Ell va ser el vencedor (2.23.15). No era el seu rècord personal (2.18.35), però si un dels més experimentats en la mítica distància. Darrera seu arribarien 149 corredors més, entre ells, tres dones. Tots eren neòfits en la marató.

A Patterson li vaig preguntar què li havia semblat tot. Va venir a dir-me que havia estat ben organitzat amb un bon ambient, que no li havia estat fàcil guanyar, i que tot i el bon estat de la carretera, havia patit de valent en els últims 10 km, que li agradaria tornar. Ho va fer l’any següent guanyant amb 2.19´37.

David Patterson era un nord-americà de 26 anys del Shore Athletic Club de New Jersey- el mateix d’en Ramon Oliu, el gran impulsor i guru a casa nostra de la marató-, que tenia per objectiu formar part de l’equip nacional USA.

Per nosaltres Catalunya havia recuperat un Campionat oficial, guanyat per José Pro (JAS) i Mati Gómez (JAS) amb la Joventut Atlètica Sabadell com a campió per equips… però hi havia alguna cosa més.

L’ESCLAT D’UNA IDEA.

La tornada a Catalunya, procedent dels Estats Units de Ramon Oliu i amb ell l’objectiu de crear en terres catalanes una marató a l’estil de la de Nova York, va capgirar i fer tremolar tots els estaments oficials i reglaments de l’època. Això de correr homes i dones junts, amb o sense llicència federativa, amb classificacions per edats, fent pagar inscripció -a canvi es rebia una samarreta i alguna cosa més- i altres particularitats d’aquest tipus de curses, trencava tots els esquemes coneguts i per conèixer. La mateixa premsa, trets dels periodistes més joves, estava escandalitzada. Jo mateix, sense ser periodista, em divertia polemitzant amb els especialistes del diari “Marca”, de Madrid.

 Palafrugell va apostar fort per la dèria de l’Oliu i els a llavors joves gironins, Alabau, Massa, Got o bé el Dr. Pere Pujol li van fer costat. Al mateix temps altres hi ens afegíem.

Palafugrell, Calella, Palafrugell, Regencós, Pals, Torroella de Montgri i retorn va ser el recorregut escollit. L’estadi i a la vegada camp de futbol de Palafrugell va ser la meta final d’aquells 42, 195 km. per unes carreteres que per un diumenge al matí van compartir, carros, tractors, i els cotxes de llavors, els “600” i els 4 L.

Patterson, el qual me l’havien presentat uns dies abans, va sortir el meu costat. Al cap dels primers 100 m. li vaig dir “els que encapçalen la cursa, poden fer menys de 2.25 h.” No el tornaria a veure fins al lliurament de premis. A Torroella punt de la mitja marató, els líders la van cobrir en 1.13h. i el nord-americà va començar a deixar Pro, Francisco, Catalán… els que més li van oposar resistència. De fet el segon a Palafrugell va ser José Pro, proclamant-se campió català amb 2.27.17 i tercer Fernando Francisco (Sta. Coloma Gramenet) amb 2.28.17.

En la categoria femenina, Matí Gómez inaugurava l’historial al ser primera amb 3.55.33; darrere la sabadellenca, arribaria la vigatana Montse Camps ( 4.00.51 ) essent el tercer lloc per Ester Inés ( del “Sant Angelo” de Barcelona.

TEMPS ERA TEMPS

D’aquesta primera edició hi van haver, noms, coses i fets a ressaltar, com: La inscripció costava 200 pessetes ( 1 € i pocs cèntims ). En el full és demanava a part de les dades purament identificatives coses com; els estudis que tenies, malalties sofertes, data del darrer examen mèdic, quan vas començar a corre, entrenament en els darrers 6 mesos, perquè vols corre la marató, a la vegada que ” Jo……..deslligo els elements organitzadors de qualsevol perjudici que m’ocasioni la meva participació en la I Marathon Catalunya 78 “.

 S’informava, així mateix de la temperatura mitjana en els darrers 10 anys, l’humitat i de la direcció del vent que en el dia de la cursa podia ser N/NE i de 30 km./hora.

Si bé, Dave Patterson, pels seus temps en la marató, ràpidament va confirmar el seu rol de favorit, no podem oblidar els millors de casa nostra. En el desaparegut esportiu 4-2-4, Fernando Francisco deia textualment “En Palafrugell no puedo cascarme” argumentant que tenia un calendari molt ple de competicions com era el Campionat d’Espanya (Laredo) a on buscaria una marca que li valgués la selecció pel “Cinco Naciones”. Tot i això i la seva pesada feina de repartir bombones de gas butà, Francisco fora sots campió de Catalunya a Palafrugell.

Per contra el seu amic i company d’entrenaments, Domingo Catalán manifestava “Saldré a por todo”. Les seves raons es basaven en els durs entraments fets amb Francisco i dubtava que l’americà que venia guanyés. Catalán (FCB) fóra cinquè a la meta i quart en el campionat català.

Donant un cop d’ull a la classificació hi trobem d’entre altres a l’aragonès, a llavors de 67 anys, Santiago Martín (3.54.46) i a un dels germans Seva, el Paco, d’Igualada, molt famosos a llavors per la seva similitud que donava per molt en una cursa fora a peu o en bicicleta. El mateix Ramon Oliu amb 54 anys finalitzaria amb 3.23.42 i uns joves Fernández Iruela ( 21 anys ) i Rafa Nogueras ( 27 anys) passarien desapercebuts. Temporades més tard serien dels millors maratonians catalans.

El president de la Federació Catalana d’Atletisme, Pedro Garriga – Nogués va presidir el lliurament de premis. Ho va fer amb Ramon Oliu, president de la Comissió Marathon Catalunya. El banquer i el químic es van entendre. Més tard les coses es complicarien.

A la marató del 1978, va seguir-ne la del 79 amb el mateix recorregut i a aquesta la de 1980, a Barcelona. Començava una altra època i no de roses, precisament.

Per Josep Maria Antentas (VP Fed. Catalana d’Atletisme)