CARME VALERO, PREMI “RUNNER’S WORLD” COM A MILLOR ATLETA ESPANYOLA DE LA HISTÒRIA.
La revista inglesa “Athletics Weekly” en el seu número-comentari referent al Campionat del Món de cros de l’any 1976 deia el següent.” Fa pocs anys ningú podia imaginar-se seriosament una noia espanyola guanyant un gran títol internacional. L’atletisme espanyol femení estava mal vist per l’estat i per l’església, abans de la meitat dels anys seixanta. Això porta temps per establir-lo com un nou esport. Amb Carme Valero, 20 anys d’edat, Espanya ha trobat la seva primera estrella femenina”.
El passat 8 de juny, la revista atlètica espanyola ” Runner’s World” li atorgava el Premi a la millor atleta espanyola de la història, hem d’entendre com a corredora. Fermín Cacho fos premiat com el millor atleta espanyol.
No va ser el primer premi que rebia la Carme. Abans va ser considerada la Millor Esportista Espanyola els anys de 1973-1975-1976 i 1977. Té, així mateix, la Medalla al Mèrit Esportiu de la Generalitat de Catalunya (2003). La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) li va donar el guardó com la Millor Atleta Espanyola del Segle XX. Amb resultats i marques com a testimoni l’Asociación Española de Estadísticos va fer el mateix que el màxim organisme que regeix l’atletisme mundial.
CARME VALERO OMEDES va néixer a Castellseràs (Terol) el 4 d’octubre de 1955. En pocs mesos la seva família va anar a viure a Cerdanyola del Vallès i als dotze anys a Sabadell. Va ser aquí i de la mà de Pep Molins i també de José Pro i del seu club; Joventut Atlètica Sabadell, a on va començar tot.
La seva dèria per córrer no tenia límits i fins i tot plorava quan li deien que ja ni hi havia prou per a aquell dia. Va participar en la Jean Bouin del 1968 amb nom d’una altra noia, ja que ella no tenia fitxa, va acabar la novena. Poques vegades més en la seva vida atlètica finalitzaria una cursa tan lluny de la guanyadora.
La seva capacitat d’entrenar era admirable. Ho feia amb nosaltres, els nois. Alternava els estudis, amb el treball –primer en un comerç d’esports, més tard en el sector de la banca- i la pràctica de la cursa peu. No importava si plovia, era fosc o si tocaven sèries de 400 m. a les 2 h. de la tarda a 35-40º en un mes de juliol. El que més li agradava eren les “tirades” llargues. Tot això la va portar abans dels 20 anys d’edat a dominar el mig fons i el cros a nivell estatal. El camp a través era el seu “habitat” natural. El Campionat d’Espanya de cros juvenil es va instaurar el 1970 i ella va ser la primera guanyadora, com també ho va ser a l’any següent. El Campionat d’Espanya del 1972 es va disputar a Granollers, ella era júnior, però no hi havia títol oficial per aquesta categoria femenina, a la qual la Carme pertanyia. Va acabar segona, darrere de la llavors intocable Belén Azpeitia. L’atleta guipuscoana no la tornaria a guanyar mai més.
Gijón va ser la seu del Campionat el 1973. En una exhibició de força i de saber corre, en un dels circuits més enfangats que mai he conegut es va adjudicar el primer títol de campiona d’Espanya. En seguirien 7 més, l’últim el 1986.
“PIT I CUL “
Carme Valero, anava sumant títols a la pista, el cros, i a la pista coberta. Va debutar en el Campionat del Món de camp a través a Cambrigde (1972) en el lloc 31è, cosa que no li va agradar gens. Va anar millorant de mica en mica, essent 3a a Rabat (1975) sempre en la categoria absoluta. No hi havia les categories junior ni sub-23 per les noies a llavors.
I arribem a Cheptow (País de Gal•les), l’any 1976. En la xerrada prèvia al dia de la competició, el responsable de l’equip era Julio Bravo, un entrenador acceptat per uns quants i no tant per altres. A Bravo l’atletisme femení li sobrava i va començar ponderant les grans possibilitats de Mariano Haro en la cursa masculina; el treball d’equip que havien de fer els júniors i en arribar a les dones, les va sentenciar dient-les que totes eren unes ” pechugonas y culonas• i per tant, poca cosa tenien a fer. Conec personalment a la Carme i m’imagino com això la va afectar.
A 300 m. del final d’una cursa de 4.500 m., Carme Valero portava uns 20 segons d’avantatge a la segona classificada i es va trobar cara a cara amb Julio Bravo que l’estava animant. Sense deixar de córrer li va etzibar ” Con que culonas , eh !, ya hablaremos” …. Qui va fer segona, va ser la soviètica, Tatyana Kazankina. Aquell mateix any en els JJOO de Montreal, la russa guanyaria l’or en els 800 m. i 1500 m. i quatre anys més tard a Moscou (1980), tornaria a ser ‘primera en els 1500 m. Tampoc la tercera era una qualsevol. A part del seus nacionals, la italiana Gabriella Dorio sería campiona olímpica dels 1500 m. a Los Angeles (1984).
No li van sortir bé a la Carme, els Jocs Olímpics de Montreal ni els 800 m. ni els 1500 m. distàncies en les quals va competir. Recuperada de la decepció torna el cros i segueix guanyant a casa i a l’estranger, sempre en preparació per defensar el títol mundial. Ara ja no és una desconeguda en l’àmbit internacional.
Düsseldorf (Alemanya) és la seu del Campionat del Món del 1977. Als boscos de Can Deu i Togores a Sabadell i La Mola (Terrassa) han estat els seus camps d’entrenament i la cosa va funcionar. Les millors estan allà: la nord-americana Brown- guanyadora dos anys abans-, la francesa Debrouwer, l’anglesa Ford, i les soviètiques Romanova, Katyukova, Bondarchuk i particularment Lyudmila Bragina, campiona olímpica de 1500 m. a Munic ( 1972 ), a on va batre els rècord del món tres vegades; és a dir en les sèries, semifinal i final deixant-lo en 4´01″04. Bragina vol acomiadar-se de l’alta competició amb aquest títol i ha preparat el campionat a consciència.
Carme Valero domina la situació i a 1200 m. del final canvia de ritme i se’n va de totes…. Menys de Bragina. La russa resisteix fins al segon canvi de la catalana i s’ha de conformar amb el segon lloc a dos segons d’una Carme que en acabar la cursa –d’uns 4500 m.-, confessava que “no em pensava que la tenia tan a prop.”
AVANÇADA EN EL TEMPS.
Carme Valero va ser una avançada en el temps que li va tocar a viure com a esportista d’elit. Per començar va haver de batallar amb la “Sección Femenina” un organisme franquista pel qual havien de passar totes les noies que volien fer esport o algunes altres activitats i indispensable per obtenir el passaport i sortir a l’estranger. Les seves contínues disputes amb les responsables de la “Sección Femenina”, la qual reduïa a les dones a “sus labores”, li van impossibilitar la tramitació d’aquest document. Va haver de posar-se la Casa Real per resoldre el tema. A la pràctica la Sección Femenina era l’equivalent a la Organización Juvenil Española (OJE) en el sector masculí.
Amb la Real Federación Española de Atletismo, que presidia Juan Manuel De Hoz, més problemes. Les seves contínues reivindicacions anaven des de la confecció de la indumentària de la selecció espanyola molt “carca” de cara a l’equip femení, fins als premis econòmics per guanyar un Campionat del Món de Cros. Mentre en la categoria masculina, el premi era d’un milió de pessetes (6.000 € d’ara), les noies els hi donaven 100.000 pessetes (600 €) …
Va ser la primera atleta espanyola en disputar uns JJOO (Montreal 1976). També va ser la primera dona a presentar-se a la presidència de la Federació Catalana d’Atletisme (2008). Va perdre davant Romà Cuyàs, però ella va marcar el camí.
El 13 de juny de 1992, va ser la primera rellevista – en nois va ser el regatista Miquel Noguer- de la flama olímpica acabada d’arribar a Empúries. Ho van fer en un recorregut de 30 minuts fins a L’Escala.
En tota la seva carrera esportiva no hi va haver mai beques, bosses d’estudis o plans ADO.
Hauria estat, també, la primera en corre la marató de Nova York (1977), ja que el fundador de la Marató de Barcelona (a llavors Marató de Catalunya), Ramon Oliu a la seva tornada professional a casa nostra tenia l’encàrrec de portar-la a la prova nord-americana, d’acord amb Fred Lebow el creador de la marató de NYC. No va poder ser per lesions i altres problemes. No per això la Carme va desistir i ja com a corredora popular hi va participar i amb 44 anys (1999) la va acabar amb 3h. 13 min.
CARME VALERO EN NÚMEROS
Campionats de Catalunya en “indoor”, aire lliure i cros a part, aquest pot ser un resum de les seves grans prestacions:
1 participació en JJOO (1976) – 2 títols de campiona del món de cros (1976 i 1977) i un 3r lloc (1975). 3 títols de 800 m., 7 de 1500 m., 4 de 3000 m. en Campionats d’Espanya a l’aire lliure. 8 títols estatals de cros. 25 vegades internacional …
Per Josep Maria Antentas.
170 Comments
Comments are closed.