XXXVII Travessa Matagalls-Montserrat

Published by championchip on 29/07/2016

Per Alèxia Petriz (@alexiapetriz).

La Matagalls-Montserrat és una TRAVESSA amb majúscules, mítica i potser amb un rerefons místic (m’atreviria a dir) pel seu origen i el lloc per on transcorre. Qui s’hi estrena, hi torna, un mèrit del club que l’organitza, el Club Excursionista de Gràcia de Barcelona. Hem parlat amb el director de la travessa, Eduard Alvareda, i el seu coordinador, Francesc Pedrós, per conèixer per què és una cita ineludible per la comunitat excursionista de Catalunya i per què heu de provar l’experiència una vegada almenys a la vida.

Mantenir una travessa durant 37 edicions no deu ser un repte fàcil, i més avui dia que n’hi ha tantes per escollir. Quina és la fórmula de l’èxit de la Travessa Matagalls-Montserrat?

Francesc: Els 250 voluntaris, dels quals el 90% són socis del club. Ens ajuden molt, de fet, hi ha voluntaris que s’hi dediquen tot l’any només perquè tot surti bé, això la gent ho sap valorar. El dia de l’esdeveniment som més perquè s’hi apunten més familiars i amics que hi són al llarg del recorregut i en els avituallaments. La gent s’hi enganxa i la meitat dels que hi participen volen repetir. Crec que hem incrementat a poc a poc la qualitat de la travessa.

Caminar 82,5 km amb 5.980 metres de desnivell acumulat en menys de 24 hores estarà reservat a excursionistes experts…

Francesc: No et pensis. Hi ha molta gent que només fa la travessa com a prova i que no està tan habituada a caminar. Tenim molt “oficinista” (riu).

Eduard: El ganxo és que està oberta precisament a aquelles persones que estan disposades a provar, sense sentir que han de competir. Crec que les curses fan més respecte i fa més por no donar a talla.

Aquí no teniu marquitis.

Francesc: No! Aquí la gent competeix amb si mateixa, no hi ha un punt de referència en termes de sortida i arribada. Respecte a l’ordre de sortida primer deixem que la gent facin grups junts de manera que no separem els amics i els deixem sortir junts. Suposem que això i el fet de no donar en cap moment sensació d’estrès fa que la sortida sigui una festa tranquil•la i ordenada, cosa molt difícil si es té en compte que hi ha 3.000 participants i surten en 90 minuts. No donem premis ni classifiquem als primers arribats, valorem igual el primer que l’últim.

He llegit que la caminada es fa en homenatge al mossèn Jaume Oliveras i Brossa. Qui era i per què es va crear?

Francesc: El mossèn Jaume Oliveras (1877-1957) va ser un dels pioners del muntanyisme a casa nostra, un dels primers catalans que va pujar l’Aneto, en definitiva, un excursionista entès que tenia molt de temps lliure i sabia com aprofitar-lo!
El 1929 la Joventut Catalana del Club Excursionista de Gràcia li proposar que escrivís un article per un número extraordinari del seu butlletí i ell va decidir escriure sobre la caminada que feia entre les dues muntanyes.

Article extret del butlletí del G.E. Joventut Catalana, núm. 22, maig-juny 1929, pàgines 87-90 i publicat a la revista del C.E. de Gràcia, “Mai Enrere” núm. 424 de setembre de 1988.

¿Que els diré, jo, que no escric mai, als amics del G.E. Joventut Catalana, que em demanen un article per al número extraordinari del seu butlletí? I després de molt pensar, la portada del butlletí ve a despertar en ma memòria un record de quan era jove i anava a Montserrat a peu. Anar a Montserrat a peu no és pas res de l’altre món, però anar-hi des del Montseny i en un sol dia ja és un record que no sé si el jovent d’avui seria prou fort per a batre […]

Francesc: Aquest text es va convertir en tot un repte. I amb motiu del 50è aniversari del club, els socis van decidir que volien intentar fer la travessa que explicava el mossèn, però no va ser fins al 1972 que van ser capaços de dissenyar el recorregut i fer-lo. Tram a tram, preguntant pels pobles. Les eines eren senzilles, una brúixola, un planell de cada poble que es creuava, preguntant a pastors quin camí s’havia d’agafar, terrenys que no es poden creuar… Fins que el club va decidir que després d’aquell estiu de 1972 es posaria en marxa la caminada. De 150 que hi van participar, hi van arribar 30 persones.

Es tracta d’una travessa llarga i intensa, ens podríeu fer alguna recomanació?

Francesc: La recomanació mèdica és fer cas dels serveis mèdics de l’organització, és molt habitual que esquinços o sobre esforços facin que els serveis mèdics ens aconsellin retirar-nos a temps. Alguns participants no segueixen aquests consells i a la llarga tenen problemes.

La meitat de la travessa transcorre durant la nit. Quines mesures s’haurien de prendre?

Francesc: Cal dur els elements de seguretat que diu l’organització, elements refractaris que ens facin visibles a l’entorn i ens facilitin la nostra visibilitat.

És indiscutible que la caminada crida l’atenció pels paisatges naturals que ofereix.

Francesc: Per cuidar l’entorn no cal més que deixar-lo com l’hem trobat i voldríem tornar a trobar-lo, per la nostra part a tots els llocs on paren els caminadors posem els recipients adequats per poder deixar totes les deixalles que durant el camí puguin generar.

Suposo que esteu satisfets que la gent que s’estrena repeteixi, i que per tant, hi hagi més peticions d’inscrits que participants. Per ser un dels inscrits afortunats, has de tenir molta sort?

Francesc: Els sortejos fan que la gent es vegi respectada. Tots els qui entren al sorteig, a més, saben que si no els toca en aquesta edició, l’any següent tindran la plaça segura.

Quina evolució féu de l’evolució tecnològica amb el cronometratge de Championchip?

Eduard: Una de les coses que més ens han agraït els familiars ha estat la incorporació del seguiment del marxador, així saben en tot moment on i quan poden trobar-lo.
Quan fa 4 anys que vam incorporar el cronometratge amb Championchip, vàrem valorar sobretot la comoditat, tant dels marxadors com dels voluntaris del Club.
Al marxador, li facilitàvem una sensació de serietat i fiabilitat del temps emprat, i als voluntaris els facilitàvem molt la tasca. Havíem passat d’apuntar un per un el dorsal i temps amb bolígraf i cues interminables, després vam passar un per un el lector de codi de barres amb menys cues però encara força dedicació. Actualment, només cal posar les catifes i esperar que els caminadors vagin passant sense cues ni problemes.

Què agrada més gaudir de caminar de dia o de nit?

Eduard: Això és com preguntar-li a algú que li agrada la natura que s’estima més, si el mar o la muntanya. Gaudir la nit en la muntanya és una experiència fantàstica, però per fer-ho cal estar molt atent a tot el que es desenvolupa al teu entorn. A la nostra travessa, a la nit és molt estrany poder veure ‘animalets’, però és molt fàcil sentir els crits dels mussols. Recordo un entorn que per desgràcia només el vaig poder gaudir 6 o 7 vegades perquè el 2003 es va cremar i des de llavors ja no va ser el mateix. Era a uns 10 km de Sant Llorenç, vaig tenir la sort que hi hagués lluna, llavors només havies d’apagar el llum del frontal i si per casualitat anaves sol, l’espectacle era meravellós.

Un moment màgic…

Eduard: Un altre cop recordo que arribant a Matadepera (serien les 6 de la matinada) començava a clarejar tímidament, i de sobte, al cel vàrem observar un estel que el travessava; al cap de mig segon es va anar fent més i més gran fins a arribar a treure flames. L’espectacle va durar no més de 8 o 10 segons, però és d’aquells que no s’obliden.
El cert és que quan portes prop de 10 hores caminant a la nit ja tens ganes de veure i quan estàs a la tarda de setembre caminant amb el ‘caloret’ tens ganes de què es faci fosc i vingui la fresqueta. En fi, si t’agrada la natura, en el lloc més infernal de l’univers trobaríem bellesa.

La Matagalls-Montserrat és una TRAVESSA amb majúscules, mítica i potser amb un rerefons místic, pel seu origen i pel lloc per on transcorre. Us esperem el pròxim 17 i 18 de setembre!