CURSA DE EL CORTE INGLÉS “La cursa del poble”

Published by championchip on


Per Alèxia Petriz (@alexiapetriz)

Diuen que és la cursa més gran d’Europa i la segona del món. Que hi ha tants participants que gairebé no es pot córrer. Que hi ha molta gent caminant. Que es veuen molts cotxets de bebè. Que és una mena de canicross. Que s’apunten més persones que usuaris del metro un dilluns a les vuit del matí, que ja és dir.

Recordeu la vostra primera vegada?

També diuen que és la cursa del poble, la més integradora de totes, amb la meitat de participants que són dones, i que és gratuïta!!! (Important remarcar quant apreciem el detall els barcelonins i les barcelonines). Diuen que si ets un/a runner habitual, abans d’apuntar-te a altres proves, hauràs tastat la mítica Cursa de El Corte Inglés. Perdoneu, però confesso que és la meva primera vegada, però em sobra curiositat i ganes de veure com va.

Dubtes de “pixa-pins”

Mentre esperem l’inici de la cursa, i amb poc espai per escalfar, ens queda temps per mirar al voltant. Entre els participants, la diversitat que hi ha és prou divertida: un grup de dones de la tercera edat que van més preparades que per un dia complet d’excursió, dos nens pressumeixen dels seus patinets -més grans que ells-, quatre membres d’una família esperen poder seguir el mateix ritme els 10,7 km, i un enorme grup d’amics canten la cançó que porten en un altaveu portàtil. I jo, que m’he après totes les indicacions i consells que m’han donat per gaudir d’una cursa espcial, però segueixo amb el dubte de, si com a “pixa-pins”, tindré ganes de repetir l’expriència l’any vinent.

La lliçó

A l’arc de sortida, l’speaker insisteix en el fet que ens deixem portar i ens demana moure una mica les cames quan notem que la marea humana es mobilitza. Això desitjo, però no és fins al km1 que enmig del carrer Aragó un avi valent carregat amb el seu bastó s’atreveix a travessar el carrer de manera perpendicular a la manada i em barra el pas sobtadament. El reflex és intentar esquivar-lo per no caure i que en efecte dominó caguin els milers de persones que van darrere meu. Davant la impossibilitat de frenar, el senyor decideix adoptar-me com a Tió i donar-me al “culet” per alliçonar-me, fet que provoca uns bons riures al qui veuen l’espectacle que sense voler estic protagonitzant. Coses que només em podien passar a mi, penso.

Fresca, com una rosa

Sort que arribant al final del carrer Aragó arribo al Parc de Bombers de l’Eixample, que em fan oblidar la calor i la mala passada amb la mànega d’un fantàstic i agraït efecte aspersor. Em col·loco com una autèntica estratega a primera línea, ni que sigui per passar dos segons de glòria abans del suplici que ens espera amb pujades d’infart. 

El camí de Santiago

Engego fresca com una rosa el pas cap a la muntanya màgica. Allà ens espera el primer desnivell que converteix l’avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia en el Camí de Santiago. Sort que a la primera rotonda, plana, hi ha dues voluntàries –amb altes qualitats de cheerleaders- que anuncien aigües, agafis el camí dret o l’esquerre. Voluntaris de 10, que em fan recordar els moments que he viscut d’emoció, esperant convertint-me en l’oasi de corredors/es a qui donava aigua. Gràcies. Sempre dic gràcies i somric. És el mínim. Es desperten un diumenge per cuidar-nos de forma altruista!

Espera, espera… L’Estadi Lluís Companys està al caure. Em pregunta la corredora del meu costat si hi entrarem. I tant! Avui em sento atleta per partida doble. Només entrar ens creuem amb els i les runners que ja surten del recinte i amb qui ens piquem les mans. L’ambient i els cants fa pujar els ànims. A la pista molts actuen com autèntics olímpics amb les banderes patriòtiques mentre els amics fan la foto. Miro enrere, fa impressió veure tanta gent al tartà en un espai tan sagrat i mític.

Prohibit portar pantalons

Només sortir de l’Estadi un grup de nois estrangers que van davant meu han decidit que, si fa calor et treus els pantalons i no la samarreta, no sigui cas que perdin el dorsal! Em provoca un atac de riure veure quatre nois “gambes” amb calçotets propis de la botiga Disney de Portal de l’Àngel del centre de Barcelona.

Però el riure em marxa ràpidament quan a la segona pujada veig una ambulància amb una noia a terra que intenten reanimar. Intento no pensar en negatiu i continuar respirant sense parar de córrer. Afortunadament, un altre grup de voluntaris apareixen amb més aigües. No desaprofito l’oportunitat per rentar-me la cara i compartir l’ampolla per afrontar l’última pujada.

Una cursa d’obstacles humans

I via lliure, baixada, però no d’ànims, sinó de pulsacions. Agafo aire i veiem un grup de percussió que és capaç d’animar a qualsevol. No em puc creure ara que senti tan bé baixar el carrer Lleida, i no pujar-lo com a la Cursa Jean Bouin. Agafem Floridablanca, recta final per encarar aquesta distància tant peculiar com impossible de fer marca pel recorregut trenca cames, i l’aglomeració que converteix la prova en una interessant cursa d’obstacles humans.

Tu que pots corre la cursa

El punt neuràlgic de Barcelona, el cor de la ciutat i el “meeting point” més guiri que hi ha, la Plaça Catalunya, que està de gom a gom (no seria estrany si no fos perquè és diumenge). Esprint final, gairebé hi som. Però llavors veig que encara queden 150 metres, ens indica el panell. Aguantem. I arribem. Una gran alegria m’envaeix. El genoll esquerre no ha donat treva i m’ha fet patir molt, però les ganes de començar i acabar aquesta cursa han pogut amb tot. I que l’hagim fet gairebé 65.000 persones diu molt del significat que té, com diu el seu eslògan “Tu que pots, corre la Cursa”. Jo ho faré l’any vinent també.

Categories: Lliga