TXELL CALDUCH: “Sempre m’he considerat una corredora popular que ha competit entre professionals”

Published by championchip on 07/03/2016

Per Alèxia Petriz Fisas (@alexiapetriz).

Formada al CA Manresa, també ha competit pel Fila Team i pel FC Barcelona. Campiona de Catalunya de 5.000 m i 10.000 m (1999), quatre vegades campiona de 10 km en ruta i campiona d’Espanya dels 10.000 m (2009), entre altres. Però també guanyadora habitual de curses populars de fons, mare compromesa i mestra exigent d’educació física. És competitiva i sincera, una autèntica “tot-terreny”, així és la Txell Calduch, malgrat que ara fa temps que arrossega lesions que l’han fet retirar, de moment, de la seva carrera atlètica. L’hem entrevistat per conèixer com viu aquesta situació i com veu el seu futur.

Fa mesos que no et veiem els diumenges a causa de lesions contínues que pateixes. Ara com et trobes físicament?

Ara estic totalment parada, no puc córrer. Faig bicicleta estàtica i una mica de gimnàstica, però res més, estic en un punt que caminar em fa mal.

Quan va començar tot plegat?

Vaig començar a practicar atletisme amb 14 anys i cada dos anys em diagnosticaven fractures per estrès fins que em van veure principi d’osteoporosis quan tenia 25 anys. Em vaig començar a medicar i vaig seguir corrent, ara ho tinc controlat. Però llavors em van sortir més problemes.

Problemes que t’han fet sotmetre a diverses operacions.

Sí, l’any 2012 em faig una artroscòpia, moment en què em comuniquen que em quedo sense cartílag al genoll dret i que m’he de sotmetre a un empelt de cartílag. Em fan l’operació i trigo un any i mig a tornar a córrer. Llavors ja sabia que el genoll no em quedaria mai més igual, però almenys em permetia córrer i competir a un cert nivell.

Quan vas fer la teva última cursa?

El 31 de desembre de 2014 faig l’última cursa per culpa de la ròtula. Em treuen una petita part, amb la bona sort -em diuen- que l’empelt està intacte. Sembla que l’operació ha anat molt bé i que la recuperació serà més ràpida que l’anterior. Llavors, nou mesos després començo a entrenar tres dies per setmana molt suau, però de sobte em comença a fer mal el tendó d’Aquil·les de l’altre peu, suposo per sobre compensació. I com a conseqüència, comença a afectar l’altre genoll. I ara estic parada, parada del tot, esperant que el tendó se’m curi i intentant prevenir el genoll esquerre que va de camí del dret.

• “Sempre m’he considerat una corredora popular que ha competit entre professionals”

Com assumeixes aquesta situació, que ha de ser per força molt frustrant per una persona com tu, jove, competitiva i tan activa?

És dur, molt dur. És tot un procés. Al principi de la primera operació penses que s’acaba tot per sempre. Després veus que pots tornar a córrer i penses que pots tornar a córrer, tot i que no al mateix nivell. També s’ha de tenir en compte l’edat i que els anys van passant… En aquell moment m’ho vaig prendre bé, em treia el “cuquet” de competir, però la segona vegada que m’ho diuen em disgusta molt. Ja no demano competir, sinó poder córrer.

En el teu dia a dia, què implica aquest canvi de rutina i emocionalment?

M’he quedat sense el meu espai. Quan penso que vull sortir a córrer trenta minuts o una hora i no puc… És dur assimilar-ho, però no em queda més opció que buscar alternatives com ara que faig bicicleta o vaig al gimnàs a fer salut. Les lesions m’han fet retirar, no ha estat una decisió voluntària i això en competició és dur.

La meva vida sempre ha girat al voltant de l’esport, tot i que sempre m’he considerat una popular que ha competit entre professionals. Tinc la meva feina, el meu fill i la meva família que ja m’omplen les hores.

• “Les lesions m’han fet retirar, no ha estat una decisió voluntària i això en competició és dur”

I t’afecta en el teu dia a dia, a part de fer-ho en la teva carrera com a atleta?

Sí, perquè sóc mestra d’educació física i hi ha coses que ara no els puc ensenyar.

Canviant de tema, com valores l’experiència vital de ser mare amb la teva carrera professional i esportiva?

Vaig tenir un embaràs súper bo, de fet vaig poder córrer fins al cinquè mes. I quan vaig tenir al Biel, el meu fill, es portava molt bé i em deixava fer de tot. Em vaig recuperar rapidíssim i vaig tenir molt bons resultats. Com a mare, he d’aprofitar al màxim el meu temps i ja no em distrec de qualsevol detall que no és important. A més, amb un fill la rutina es fa molt pautada: el fill, la feina, entrenar (abans), l’escola i després passar estona junts. Això és una de les coses que tinc clares. Si era mare, era per estar amb ell.

Ets una persona exigent amb valors molt clars, intueixo que té relació amb la teva professió, ser mestra. Com veus els nens i nenes avui dia a l’escola a les teves classes?

Als mestres ens fan fer un paper que no ens correspon, solucionem molts problemes que haurien de venir de casa: com seure bé a la cadira, com comportar-se, etc. Els estereotips, sobretot els que surten a la televisió, fan creure que no cal esforçar-se i això els afecta molt. És una lluita diària. Tinc nens i nenes que encara els has de cordar encara les sabatilles d’esport a cinquè i sisè de primària. Estan molt sobre protegits, massa.

•  “Els estereotips, sobre tot els televisius, fan creure que no cal esforçar-se i això afecta molt a les criatures. És una lluita diària”

Què fa la Txell quan no fa esport?

Faig molt de mare. Dibuixar, jugar, anar al cinema a veure pel·lícules infantils i després intentar buscar lloc per la parella. Ens agrada molt visitar llocs, fer sortides, etc.

També corre la teva parella?

El meu home corre i el petit també ho fa en cros escolars. Ens ho demana ell.

De petita també vas fer natació, però no et va enganxar com l’atletisme, imagino, veient la teva trajectòria atlètica.

La natació és un esport molt sacrificat i quan l’agafes seriosament, més. En el meu cas dels 12 als 14 anys em llevava a les 5 del matí per fer el primer entrenament i a la tarda tocava el segon. La diferència amb l’atletisme és que només veies aquell “coi” de ratlla” i amb l’atletisme pots parlar amb algú. Als 14 anys em vaig decidir apuntar al Club Atlètic Manresa. En aquell moment ja feia cros escolars, però va ser el pas de l’escola a l’institut quan vaig deixar la natació que no em motivava gens.

És qüestió de trobar l’esport que t’apassiona.

L’últim entrenador de natació que vaig tenir em va dir que no arribaria enlloc perquè no m’hi esforçava. Un any després vaig quedar campiona de Catalunya. Un dia me’l vaig trobar, em va felicitar i em va dir que realment es va adonar que la natació no m’agradava perquè amb l’atletisme ho donava tot i més.

Tens alguna cursa que tingui un significat especial?

Moltes! Pel que fa a resultats, la més important per mi va ser la de l’any 2009 quan vaig quedar campiona d’Espanya de 10.000 m. Era una cursa on vaig sortir amb molta seguretat amb mi mateixa, llavors poca gent creia en mi, vaig ser la sorpresa. Jo realment em creia que podia estar allà gairebé fent podi, no guanyant. Vaig ser la primera i realment és la cursa de la qual em sento més orgullosa.

I pel que fa a les curses populars?

Curses que em sàpiga greu no poder córrer ara, per exemple, em ve al cap la Jean Bouin, la Cursa d’El Corte Inglés, de la Mercè, de la Dona, etc. Realment, era a les curses multitudinàries populars on em trobava més a gust corrent. M’agrada més l’ambient que el que es respira en les curses d’elit.

• “Era a les curses multitudinàries populars on em trobava més a gust corrent”

Vas tenir l’oportunitat de córrer en Via Lliure com a esportista voluntària. Explica’ns com va anar.

Va ser una passada, un orgull perquè a més jo entre que m’estava recuperant del genoll i encara no havia fet ni una passa. Al final em vaig dir, que carai, l’experiència de veure la gent eufòrica…. Vam fer 5 km i vam preguntar-nos si ja s’havia acabat! Va ser tot un honor. Una experiència que no oblidaré.

Com veus el futur?

En l’àmbit atlètic, segueixo fent recuperació perquè tinc l’esperança de poder tornar a córrer, però no de competir. Sí de poder gaudir de córrer, poder acompanyar al meu fill a córrer. No perdo mai l’esperança de posar-me el dorsal i poder córrer una cursa, ni que quedi l’última.

• “Si al setembre pogués començar una nova temporada, ja seria un èxit”

Per quant de temps tens en recuperació?

Ara funciono molt sobre la marxa. És millor anar a dia a dia perquè sinó són petites frustracions. Ara penso que, si al setembre pogués començar una nova temporada, ja seria un èxit.

Tant de bo et tornem a veure aviat fent el què t’agrada, córrer.