Empar Moliner es prepara per la Sant Silvestre de Sant Cugat
Per Empar Moliner (@emparmoliner), guanyadora del premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, a la 65a nit de Santa Llúcia.
No ens hauríem fet mai amics si no hagués estat per això de córrer. Som tots pares de l’escola. L’escola pública de Valldoreix. Un dia, un de nosaltres va dur els nens, en malles i vambes, i es va trobar que n’hi havia un altre que també duia els nens en malles i vambes. “Vas a córrer? Jo també”, va dir el primer. I l’altre va anar-hi amb ell. Al costat de l’escola hi tenim la muntanya. Una sort.
I un altre dia aquests dos, enraonant al parc, a l’hora de berenar, se’n van trobar uns altres dos, que ja corrien junts de vegades. I van quedar amb els altres dos. I un dia algú altre, que tot just començava, va ser convidat a sortir, també, tot i que aquest tenia por, perquè s’imaginava que els altres corrien molt. Un dia, quan ja n’érem set ens vam trobar una mare d’una altra classe que també anava en malles. La vam convidar a venir, però li vam donar tal pallissa que mai més va tornar.
Ara, perquè som previsibles i feliços, tenim un grup de whatsapp que es diu—llegiu-ho de manera irònica—“Ultratrail Collserola i que ens serveix, bàsicament, per quedar per anar a córrer i fer-nos bromes sobre la manera poc elegant que tenim de trotar. N’hi ha un que fa ironmans i que ens obliga a fer sèries. N’hi ha uns quants que fem maratons. I n’hi ha d’altres que s’estan preparant per la mitja de Granollers. No tinc sopars d’empresa perquè, autònoma com sóc, els hauria de fer amb mi mateixa (ficant-me mà al final de la nit i acompanyant-me a casa) però sí que farem un sopar de runners. Beurem vi (càrrega d’hidrats) i farem un pa amb tomàquet. Segur que aquell dia, abans de quedar, correm. L’amic invisible, aquest any, seran xips grocs, gominoles i gels (un de nosaltres és farmacèutic) i dorsals per a la Sant Silvestre de Sant Cugat.
Corrent ens hem explicat moltes coses (quan no fem sèries, vull dir). Coses de les nostres vides que es queden allà, a la muntanya. Potser el fet de córrer, el fet de respirar fort i de notar les endorfines de passeig pel cervell fa que tot sigui més fàcil de dir. Coses intranscendents, coses transcendents. Coses que fan riure molt i coses que no en fan gens.
Acabar l’any fent la Sant Silvestre de Sant Cugat és molt divertit i és també una declaració d’intencions. Acabem l’any corrent. També el començarem corrent. M’agraden les curses que passen pels centres urbans, amb llambordes i carrers estrets com aquesta i m’agrada com anima la gent de Sant Cugat quan passes pel monestir. La Sant Silvestre és una cursa que no té la seriositat d’altres. Sempre hi ha algun disfressat (i corren com animals, els disfressats) sempre hi ha algú amb unes antenes d’abella o el clàssic senyor barbut vestit de dona. Començarem junts, del mateix calaix, i ens trobarem a la meta. Ens deixarem dur per la música dels altaveus. Qui sap si “Rocky” o “Maniac” o “I need a hero”, les de sempre. Després, suats, anirem a fer unes braves al Mesón. Ens explicarem com ha anat (perquè en una cursa sempre corres més). I potser no sabrem gaire què dir, perquè ja se sap que les coses importants, ens les diem corrent, a la muntanya.
868 Comments
Comments are closed.