Cursa de la Mercè, punt de trobada (crònica)
Per Alberto Montenegro (@amontenegro79)
Diumenge passat, per cinquè any consecutiu, m’havien encomanat una feina molt engrescadora, la de fer de locutor de la Cursa de la Mercè. Aquesta és una d’aquelles proves especials del calendari, i no només perquè ja compti amb la consolidació de 37 edicions a les seves esquenes, sinó també perquè la Mercè no deixa de ser una de les primeres curses que tot atleta popular barceloní ha fet a la seva vida. I en el meu cas, també ha passat.
Arriba en un moment del calendari al qual molts hem tornat de les vacances amb la panxa més plena del que és habitual, un moment de forma baix… o en alguns casos, com podria ser el meu, molt baix! Però és la gran diada esportiva de la Festa Major de la ciutat i, el que és més important, és el lloc de retrobament de molts atletes després d’haver fet les darreres curses preestivals. I això també ho notes a l’ambient, ja que veus molts atletes abans de començar a escalfar fent-se més fotos de grup i selfies de les que ja son més que habituals avui en dia.
Enguany érem alguns menys que a l’edició de 2014, on es va batre el rècord de la prova amb 18.000 inscrits, però això no es notava a la línia 1 del metro de camí a la sortida. L’atapeïment als vagons des de les primeres parades no distava gaire d’aquell que podríem trobar un dia feiner a la mateixa hora. Això sí, les cares llargues habituals i les americanes amb corbates deixaven pas a samarretes tècniques de colors, amb un clar predomini del verd i del lila de la samarreta oficial. Les converses eren més animades, canviant els números dels comptes d’explotació per aquells dels ritmes de competició o de la marca de l’objectiu final de la prova.
Encara falten 60 minuts per la sortida, però les torres venecianes de la Plaça Espanya feien goig com a les grans ocasions; és a dir, els dies de les curses. Les escales estaven plenes de gent asseguda esperant a que els companys sortissin de la boca del metro per acabar de fer els rituals previs: anar plegats a fer el darrer cafè, a escalfar, a acompanyar a algú als vàters químics per fer ‘el pipi de la por’…
A mi em toca dirigir-me a la zona noble de la cursa, com diria aquell. Em colo pel bell mig de l’Avinguda Maria Cristina, avui reservada només pels corredors. Demano l’acreditació i em deixen passar a la part on estan tots els serveis coordinats per l’equip d’organització i tots els voluntaris. Però abans, toca fotografia amb el Rafa Pérez i amb el Manel, que avui no va de curt, sinó que l’ha tocat prin… treballar conduint una de les motos que obre la cursa.
Em donen el micro. Formigueig a la panxa. Escalfem una mica la gola i… arrenquem! “Boooon dia atletes i benvinguts a aquesta 37ena edició de la Cursa de la Mercè, la prova atlètica amb la qual arrenquem la Festa Major de la ciutat”.
El canal del micro estava pujat. Notes com alguns atletes comencen a buscar-te amb una mirada còmplice després d’haver-te escoltat donar-los la benvinguda. El primer missatge ha arribat! Queden encara 30 minuts perquè arrenqui la prova, i els nervis ja comencen a aflorar, especialment entre els que aquell dia afronten la seva primera cursa de 10 quilòmetres.
S’apropa l’hora del començament de la cursa i ja arriben les autoritats. També per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, serà un moment especial, ja que serà el primer cop que farà el tret de sortida de la prova. Arriba el moment de començar a dir pel micro els consells de darrera hora, i recordar les coses bàsiques: “col•loqueu-vos el dorsal al pit, el xip ben lligat a la sabatilla”, però també s’ha de dir on està ubicat l’avituallament, on trobar el guarda-roba i els lavabos i fins i tot recordar-los que la Mercè és una cursa compromesa amb diferents ONGs de la ciutat.
Falten 3 minuts per les 9:30 i el director de cursa, José Luis Blanco, ens dona l’OK per comunicar pel micro que podem fer la primera sortida, la dels atletes en cadira de rodes, que venen amb una nombrosa representació de la família de Corre Amb Mi. Ells son el primers en trepitjar els metres inicials del recorregut. Aplaudiments per a ells i comença el moment on el cuc comença a créixer i créixer a la panxa de molts corredors.
“Últim minut atletes”, comunico pel micro. Ara ja sí que no hi ha volta de fulla. Si estàs dins del calaix, has de sortir. Però encara queda algun que s’ha adormit una mica i que està pujant per les voreres!! Correu!!
Ara sí, comença el compte enrere! Tres, dos, un… PAM! L’alcaldessa fa el tret de sortida a la primera de les tres onades que tindrà aquesta Mercè!! Més de 14.300 atletes citats a fer els 10 quilòmetres comencen a passar poc a poc per sota de l’arc, tot i que més d’un s’ho ha acabat repensant i s’ha quedat a casa.
Segona onada! Tercera onada! El darrer dels atletes triga més de 16 minuts en passar per sota de l’arc. Ja hi son tots fora!! Però atenció!! Que tenim informació fresca!! Quan el darrer atleta abandona Maria Cristina els primers ja porten mitja cursa al sac!! Veig a l’Andreu Ballbé que ve corrent a donar-me el full de pas pel quilòmetre 5: Lakhouaja, Martínez i Merroune. Van els tres sols! Aprofito per fer un tallat ràpid i hidratar-me perquè els pròxims minuts seran complicats, especialment si he de beure.
Minut 27 de cursa. Els primers ja estan a l’Avinguda Paral•lel enfilant els darrers 1.000 metres, i venen en un sospir. Veiem les primeres motos, el cotxe crono. Estem esperant descobrir de quin color és la samarreta del primer. Serà la verda de Lakhouaja? La groga de Merroune? O la blanca de Martínez? Doncs és blanca! I ve sol! Toca buidar-se per felicitar al guanyador de l’edició 2015! S’ha d’engrescar al públic perquè animi per rebre amb honors al campió! Piquem de mans i David Martínez se’n va directe a l’arc de meta amb els braços ben amunt! Seguim picant de mans amb Lakhouaja, segon, amb el tercer, i el quart… i el desè… i el cinquantè…
Els corredors habituals que ja em tenen clitxat d’altres ocasions ja saben on trobar-me per picar de mans abans de creuar l’arc. On sempre els espero a l’arribada… Entrant, a la dreta! Els saludes! Passa el Rafa, passa el Sergio, passa el Marc, passa el Joan, i la Mònica, i la Maria, i la Núria, i així donant la benvinguda a tots fins que em reclamen per anar al podi. Amb aquest gest de picar les mans em recarrego d’energies per seguir animant a la resta dels atletes i ells em transmeten bona part de la seva alegria perquè arriba el final del patiment i els ajudes a fer el darrer esforç.
En aquesta ocasió voldria fer una menció especial a la tasca que va fer el grup d’amics que voluntàriament formen la família de Corre Amb Mi, ja que van ajudar a una vintena de nois i noies en cadira de rodes a poder completar la Cursa de la Mercè. Entre totes aquestes històries d’aquesta edició em quedo amb l’arribada que va fer l’Alex Parreño amb la Leila, una nena que a 50 metres de l’arc de meta es va baixar de la seva cadira de rodes per acabar la cursa caminant, tot i la dificultat que suposava. I certament es va emportar la gran ovació de tot el públic que estava a banda i banda de l’Avinguda Maria Cristina.
Un cop acabada la cursa, i amb la família atlètica ja retrobada després de l’estiu ara sí que podem dir que ha arrencat la nova temporada amb la primera gran cursa en nombre de participants de la ciutat. La meva propera cita amb l’atletisme popular arribarà el dia 4 d’octubre. Novament estarem donant canya al micro als 10k més colorits, el Correbarri!
872 Comments
Comments are closed.