Gaudir corrent, amb la txapela i la insulina

Published by championchip on 30/10/2014

Miquel González i Viñas (Barcelona, 1976) és “el corredor de la txapela”, potser us l’heu trobat en alguna cursa. Serà a la Behobia – San Sebastián del proper 9 de novembre. És un òptic optometrista que viu i entrena a Calella, amb ProRunners, i que, a banda de la txapela, té una altra particularitat que el diferencia de la gran majoria de corredors: és diabètic. Hem parlat amb ell perquè ens ho expliqui, sobretot la logística extra que implica la diabetis.

-Quan vas començar a córrer?
-Amb vuit anyets ja feia crossos i als onze vaig fer alguna mitja, el pare ens va inculcar a tots l’esport des de petits. Però, més seriosament, al 2012, a la cursa del Corte Inglés i la Fenexy Race de Calella. A la de Pineda del 2012 compro el xip groc, perquè m’enganxava molt i, mira, fins ara.

-Què va fer que comencessis a córrer regularment?
-Sempre m’ha agradat fer esport, però diria que va ser la suma de dos factors: que sóc diabètic tipus I des del 1989 i no acabava d’estar ben controlat i que la meva vida sentimental feia un canvi molt sobtat i necessitava quelcom que m’ajudés a sentir-me bé físicament i psíquica.

-Quines curses o distàncies t’agraden més?
-Vaig començar amb curses de 10k, on em sento més còmode, però també corro mitges i fins i tot maratons. La primera va ser amb un equip de 3 diabètics, fent el relleu de la Marató dins l’Ironman-BCN que es fa a Calella i la segona, la Zurich Marató de BCN, la vaig acabar, amb glucèmies correctes durant tota la prova, però lesionat. També he fet milles i curses 5k, com la Sant Silvestre de Calella, “La Calellenca”, molt emotiva perquè vaig fer-la amb el meu pare, als 73 anys, després d’haver patit un vessament cerebral als 55. Ell sempre diu: “Fa més el que vol que el que pot”, gran frase. L’últim repte va ser fer la Catedral Sprint: pujant els 90 graons de la catedral de Girona en 15”

-Com és el dia a dia d’un corredor popular diabètic?
-El dia abans menjo pasta i calculo la ingesta de hidrats de carboni per posar-me la insulina que toca. Preparo la bossa per l’endemà, en la qual (txapela vermella inclosa), no hi poden faltar: sucs de fruita, aigua, pa de pipes, barretes energètiques, gel de glucosa d’absorció ràpida, plàtan i poma. Sense oblidar la bomba d’insulina i els recanvis, el mesuradors de glucèmia, agulles per punxar als dits i la nevera per guardar la insulina… La llista completa és de més de 70 coses. Fa una mica de por, tot plegat, ho sé. Alguna cosa me la podria estalviar però intento ser previsor, més val que sobri que no que falti…

-I el mateix matí…?
-Em llevo unes 3 hores abans de la cursa i em miro la glucèmia. Esmorzo una mica i, minuts abans de la cursa, em torno a controlar. I aquí tenim quatre variables: 1) Si estic baix de sucre (menys 80mg/dl) prenc un suc i un suplement d’absorció més lenta (galeta, croissant, barreta energètica) i començo molt lentament i sense insulina. 2) Si estic bé (entre 80-130) també prenc suc i començo sense forçar i sense insulina. 3) Si estic alt (130-250) no menjo res ni em poso insulina: prefereixo començar així perquè sé que durant la cursa baixarà, sobretot a totes les mitges maratons, a on prenc suplement dins la cursa. 4) Si estic a més de 250mg/dl, no prenc res i em poso petit suplement d’insulina, perquè a valors molt alts de glucèmia es poden engarrotar els músculs i provocar presència de cetona en orina o sang, problema que sempre s’ha d’evitar.

-Acabada la cursa…
-Després de la cursa faig segon esmorzar per recuperar forces i em poso la insulina corresponent. Tot això serveix pel meu cas, però hi haurà altres diabètics que potser no fan el mateix, cada cas és un món, però si que t’obliga a ser més conscient de les limitacions i vigilar per evitar ensurts.

-Què els diries als pares de nens diabètics?
-Que tinguin molta paciència amb la malaltia i tenir clar que, actualment, poden dur una vida quasi normal. Hi ha molts productes sense sucre i quasi tots els diabètics es punxen amb bolis i no amb la xeringa, com quan jo vaig començar als tretze anys, que era molt incòmode. També recomano que es facin d’entitats com l’AdC (Associació Diabètics de Catalunya) o la Fundación para la Diabetes, que fan xerrades i organitzen colònies per a diabètics i mogudes com la trobada a la Mitja Marató de Granollers. Així veus que no estem sols en aquest món tan dolç, i fas amics.

-Passem ara a la txapela vermella. Per què?
-Perquè en aquests temps que corren, la societat necessita gent que et faci somriure amb algun gest, com pot ser dur txapela. I t’asseguro que molts somriuen al veure’m, i això també m’omple. Respectant els bascos, eh?, però em considero una mica “pallasso”, una de les feines més gratificants que hi ha: fer riure. Al facebook de Marató-BCN van triar dues fotos meves amb txapela per enviar missatges encoratjadors i vaig rebre molts m’agrada i això deu ser un bon senyal, no?

-D’on sorgeix la idea?
-Dels 20km de la Behobia del 2013, que vaig fer gràcies al Monfi i l’Urko del CX ATLETISME. Cinquanta CX vam anar a passar-hi tres dies inoblidables. Jo venia d’una època anímicament molt dolenta i necessitava alguna cosa així. Un cop allà, volia un record de Donosti, la vaig comprar i el Santos, “gran mestre”, em va animar a que me la posés a la cursa i li vaig fer cas… Jo anava a gaudir de la cursa fent de llebre (per fer baixar de dues hores) a la Montse (companya CX) i se’n va sortir. Vaig poder anar fent fotos i animant el públic perquè l’animessin i va ser increïble! Ara ja l’he duta en disset curses. M’han batejat com “el noi de la txapela” i el “txapeldun glucèmic”. És molt divertit copsar les reaccions de la gent quan em veuen, faig salut física i mental. Durant l’època de més calor, porto un mocador casteller vermell, ja que també sóc Maduixot (dels Castellers de l’Alt Maresme). El proper 9 de novembre celebraré 25 anys de diabètic, i em premiaré anant al País Basc a fer la Behobia; també faré cent 100 curses des d’aquella Corte Inglés del 2012… A veure si m’hi trobeu, amb la txapela!

-I formes part dels ProRunners de Calella.
-Sí. Feia temps que sortia a córrer per gaudir i fer salut, però estant inscrit a la Lliga Championchip he volgut ser més competitiu i em vaig apuntar al Club ProRunners Calella on hi ha ambient immillorable. Surto a entrenar amb ells i he millorat molt, sobretot gràcies al Javi Cortés. Qui sap, potser sóc el primer classificat diabètic de la Lliga…