L’empresari que corria de pressa i avui et cronometra
ENTREVISTA A ANDREU BALLBÉ A LA VANGUARDIA, PER SERGIO HEREDIA, EL 2 DE NOVEMBRE DE 2019
Andreu Ballbé, pare de ChampionChip, revisa el seu debut com a atleta, a la Jean Bouin de 1965.
Andreu Ballbé amb un xip, a Barcelona (Xavier Cervera)
Disculpa, no l’havia reconegut:
He canviat molt
Oscar Wilde
Andreu Ballbé (67) li tira sucre al tallat. I després se’n va a la infància.
Passem al blanc i negre.
La infància.
Era 1965. Feia fresc, sempre feia fresc en aquells novembres a Barcelona. Aquell era l’Arc de Triomf. Es corria la Jean Bouin. Ja llavors l’organitzava Mundo Deportivo. Segueix sent així.
Andreu Ballbé tenia tretze anys. El nen es passava el dia corrent pel pati del Jesús, Maria i Josep de Sant Andreu. Li agradava jugar a futbol, tot i que tampoc era Pelé. En Miquel, el seu pare, havia vist l’anunci al diari. El Barça buscava nens per córrer la Bouin.
El Miquel tenia una impremta i dirigia una companyia de teatre per a aficionats. L’Andreu, el seu fill, havia provat sort a la companyia, però allò no li anava massa:
-Em superava l’estrès, la por a quedar-me en blanc. Com algú és capaç de memoritzar un monòleg d’hora i mitja? No ho concebia llavors i tampoc ho concebo ara – m’explica.
Li dóna un glop al tallat.
El pare havia vist l’anunci i li havia dit a Andreu:
-No t’agrada tant córrer?
L’Andreu Ballbé es recorda a primera hora d’aquell fresc diumenge de novembre. Amb autobús al costat del seu pare, rumb al carrer Bruc, cantonada Diagonal, per recollir la seva samarreta de Barça. Allà estaven les oficines de les seccions no professionals del Club.
-Semblàvem Carros de Foc -em diu.
En sortir de les oficines, l’Andreu Ballbé li va donar l’abric al seu pare i va marxar cap a la sortida de la cursa, dos o tres quilòmetres més enllà. Anava en tirants, els tirants del Barça, i pantalons curts.
Tremolava de fred. Carros de Foc.
Andreu Ballbé, a Barcelona (Xavier Cervera)
-Què tal va dormir vostè el dia abans?
-No estava nerviós. Anava a divertir-me. No tenia cap objectiu. Ho vaig passar molt bé. Després de córrer, el meu pare, a ull, em va dir: ‘Més o menys has acabat a mitja taula’. Va encertar.
-Com ho sap?
M’ensenya un full: conserva els resultats d’aquella carrera. El Mundo Deportivo sempre els publica. Assenyala amb l’índex:
-Miri, vaig ser el 66º entre 130 xavals.
L’Andreu Ballbé treu més fulls. Més resultats, més fotos. Al cap i a la fi, porta tota una vida corrent.
-És clar, des d’aquell dia vaig començar a entrenar-me.
Es va federar pel Barça. L’entrenava un tècnic entranyable: li deien senyor Cortés. A les tardes, Ballbé agafava el metro a Sant Andreu, baixava a Collblanc i se n’anava a la pista de cendra del Barça. Després van desmuntar aquella pista i van muntar el Miniestadi. Ara estan desmuntant el Miniestadi. Andreu Ballbé es va posar a disputar crosses. Corria a Vic, a Manresa, on toqués. El seu pare anava a veure’l. El nen sempre acabava en el grup del mig.
El seu pare li deia:
-Mai seràs bo, però si ho passes bé, això és suficient.
-Quina frase …
-No s’equivoqui. Era perfecta. No em generava falses aspiracions ni em ficava ocells. El fet de guanyar no estava en la meva ment.
El que passa és que més endavant va començar a guanyar. Va passar de juvenil, amb 16 o 17 anys, quan va passar a entrenar amb Domingo Mayoral, ja en el món dels 800 m.
El seu món.
De seguida, campió d’Espanya juvenil. I una marca de 1m54s. Un bon júnior que combinava l’atletisme amb les Matemàtiques, la seva carrera universitària. Amb 19 anys entrava a la Blume, d’intern. Ara l’entrenaven el llegendari Gregorio Rojo i Pierre Beda, tècnic francès. En els seus millors moments, quan va batre el rècord d’Espanya (1m46s59), l’Espanyola li pagava 24.000 pessetes al mes i el Barça, altres 20.000.
-Amb elles vaig donar l’entrada per al meu primer pis, a Sants.
Andreu Ballbé va preparar els Jocs de Montreal-76 a les tardes: als matins era analista de sistemes en Unisys. Portava bé aquella doble vida. Entenia el que s’estava jugant.
L’esport d’elit no regala duros a quatre pessetes.
L’aspirant s’arrisca a caure noquejat en el quadrilàter.
Què hi ha més enllà?
L’Andreu Ballbé va córrer la Jean Bouin del 2018 y pensa repetir en aquesta edició (Xavier Cervera)
-Vaig encertar amb la informàtica. Passàvem de la màquina d’escriure a l’ordinador. Allò era inevitable. I jo hi era.
-Però va hipotecar el seu temps …
-He tingut sort en les meves decisions. La vaig tenir llavors i l’he tingut després. Anys més tard vaig passar a Hewlett Packard. I quan em vaig fer gran i vaig veure que la informàtica em superava, vaig muntar ChampionChip. Arribaven els PCs i els preus dels ordinadors queien. Els marges s’enfonsaven i les empreses es fusionaven. Hewlett Packard va venir a prejubilar-me als meus 49 anys. Vaig agafar els diners i em vaig centrar en ChampionChip.
Avui, ChampionChip cronometra més de 200 carreres a l’any: la Mercè, la Cursa Nassos, la Marató i les mitjanes de Barcelona i Granollers… I la Bouin, és clar.
-Encara que jo la penso córrer-diu Ballbé.
Més papers. Em demostra que ha disputat les deu últimes Bouins. L’any passat, encara signava 44m44s en 10 kms.
Llegeix l’entrevista a La Vanguardia fent clic aquí
