EL FONS ANGLÈS: ARA I FA 40 ANYS.
Ron Hill i JM.Antentas. Cros Vilafranca Penedès
L’atletisme modern, tal com l’entenem avui en dia, va ser inventat o reinventat pels britànics a mitjans del segle XIX quan els educadors anglesos amb Thomas Arnold al davant van poder introduir la pràctica esportiva i l’atletisme en particular com un element formador del caràcter de la persona.
L’esport amb les seves virtuts i beneficis es va convertir en la pedra angular de l’educació. S’afirma que la història del segle XIX no s’explicaria sense Anglaterra, ni tampoc s’explicaria sense els seus “colleges” ni tampoc sense l’esport.
La cursa pedestre ha estat sempre present en la vida de la Gran Bretanya i també en les seves colònies. Els ” footmen”, corredors professionals o amateurs, però tots especialistes en llargues distàncies, corrien una setmana sense parar, o bé feien 1000 milles en 1.000 hores. Fins a arribar a l’actualitat. Anglaterra ha estat cabdal en el desenvolupament de la pràctica atlètica. Confecció de reglaments, organitzacions, tecnologia… són part de la història de l’esport actual.
Els Jocs Olímpics, els Jocs de la Commonwealth i els Campionats d’Europa (els Mundials no es van celebrar fins al 1983) van ser durant molts anys la prioritat dels seus atletes.
Si ens situem en el període del final de la segona guerra mundial fins als anys 60 del segle passat i més tard en la dècada posterior, (i deixant per un altre article el temps daurat dels mig fondistes, dels anys 80 amb els Coe, Ovett, Cram, Elliot…) ens trobem que després dels JJOO de Londres (1948) el domini dels anglesos en l’àmbit de marques i d’èxits no té comparació possible.
El trencament de la barrera dels 4 minuts en la milla (Roger Bannister, 1954), les medalles olímpiques de Derek Johnson (1956 en 800m); Ron Delany irlandès (1956 en 1500m), Gordon Pirie i Derek Ibbotson (1956 en 5000m), Ian Stewart (1972 en 5000), Brendan Foster(1976 en 10.000 m), John Disley (1952 en 3000m obstacles) o del seu company Chris Brasher en la mateixa prova, quatre anys més tard, de Maurice Herriot (també en els obstacles, en el 1964) i podem tancar en la marató olímpica i amb els medallistes, Thomas Richards (1948) i Basil Heatley (1964).
Molts d’ells van ampliar la seva llista d’honor amb medalles en els Jocs de la Commonwealth i Campionats d’Europa. Hi podrien afegir els Campionats d’Europa “indoor”, per molts un atletisme de butxaca, però sobretot en el “cross-country”, autèntic bressol pels corredors i corredores de llargues distàncies en general i particularment pels britànics, que encara avui el seu campionat individual i per clubs és una fita màxima en el seu calendari.
En aquest llarg període de 1948-1975 els rànquings de fons van ser ocupats per ells, pel que fa als primers llocs. Ara la cosa és ben diferent:
Si agafem les llistes mundials del passat 2018, d’entre els 50 millors atletes el panorama és el següent: En els 1.500m n’hi figuren tres, en els llocs 11 (O’Hara, 3.32.11), en el 25 ( Kerr, 3.35.01 ), en el 39 (Gourley,3.35.98). En els 3.000m obstacles en tenen un en la posició 48 ( Seddon, 8.26.31). Cap ni un en els 5.000m i en els 10.000m el lloc 38, l’ocupa Yee (27.51.94) i el 39 (Vernon 27.52.32).
El gran Mo Farah -que ha renunciat, almenys de moment a seguir competint en pista- figura en el lloc 18 a la mitja marató (59.27) i en el 15 a la marató (2.05.11).
Per acabar, fem un petit resum d’alguns dels atletes anglesos que durant aquest cicle hem comentat. Són corredors que en un moment o altre van competir o entrenar a Catalunya, principalment en el cros, i amb alguns d’ells i vam compartir alguns moments o anècdotes. La manca de competicions en pista de l’època fa que sigui en el cros- especialitat hivernal- i en la clàssica sobre asfalt, la Jean Bouin, a on destacaren més.
Campionat del Món de Cros,1970 Vichy (França, el belga Gaston Roelants (21), els anglesos Trevor Wright (9), Mike Tagg(6), Dick Taylor i el campió francés Noël Tijou (129)
BRITÀNICS PER TOT ARREU
Representant a l’United Kingdom of Great Britain and Nothern Ireland, és a dir l’U.K., atletes de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra van dominar els fons mundial. Setmana darrera setmana, els equips seleccionats per la seva federació, guanyaven a França, Bèlgica, Espanya o Portugal.
RON HILL (1938), un dels corredors més singulars dels últims temps, va estar 62 anys i 39 dies corrent cada dia, almenys una milla. En certs moments i degut algun accident ho va fer amb una crossa, i d’amagat de la seva dona. El 30 de gener del 2017 va penjar a la seva web, aquesta nota: “A causa dels problemes de salut, Ron ha decidit prendre un dia de descans”.
Va ser un innovador en el mercat tèxtil del corre a través de la seva empresa Ron Hill Sports, que una vegada venuda, va continuar, ell, venent samarretes i principalment mitjons amb la marca “Hilly”.
Va ser campió d’Europa de Marató (1969); tercer dos anys més tard. Guanyador a Boston es va convertir en el segon home per sota de 2h i 10 min, pels seus 2.09.28. Va tenir els rècords del món de 10 i 15 milles i de 25 km d’entre grans resultats. En cros, segon en el Cros de les Nacions -més tard conegut com a Campionat del Món- en el 1964, darrere de l’espanyol Francisco Aritmendi, i també segon el 1968, darrere el tunisià Mohamed Gammoudi.
Recordo d’ell que el gener de 1983, va venir a Barcelona per un simposi de la Marató de Catalunya i va demanar-me còrrer l’endemà, diumenge, per no perdre cap dia. Vam participar en el cros de Vilafranca del Penedès, el problema va venir després, ja que com gran col·leccionista de vins volia comprar-ne alguns. Vaig fer mans i mànigues per trobar un celler obert. Finalment tot es va arreglar.
MIKE TAGG (1946 ). Crossman per excel·lència. Dues vegades guanyador a Lasarte (1969 i 1970) i dues a Granollers (1967 i 1971). Un any abans havia guanyat el Cros de les Nacions per davant del belga Roelants i del seu compatriota Trevor Wright . En ruta va ser primer en la Jean Bouin (1970). En pista subcampió d’Europa de 10.000m (Atenes 1969). Pels que corríem a Granollers, ens va impressionar saber que allotjats a Mollet del Vallès escalfaven fins a la capital del Vallès Oriental, guanyaven i tornaven corrent.” Made in Great Britain”.
BRENDAN FOSTER ( 1948 ) . Campió d’Europa de 5000m (Roma 1974); medalla de bronze JJOO de Montreal (1976). Or en els Jocs de la Commonwealth (1974) en 10.000m, plata en 5.000 m. (1970). Va tenir el rècord del món en 3.000m amb 7.35.2 el 1974. Professor de química, també ha estat vicepresident de Nike Europa. Nascut a Gateshead va dirigir una sessió d’entrenament per a tothom –en la qual hi va assistir- a la vigília del campionat del món de cros el 1983.
David Bedford guanyant el Campionat del Món de Cros, San Sebastián ,1971.
DAVID BEDFORD (1949). Un dels grans talents del fons anglès. Tant bo com excèntric. En els Southern Cross-Country Championships (1970) , al sud de Londres en l’interval de 20 minuts va guanyar la categoria sènior i la júnior. No hi va haver cap gran cros a Europa que se li resistís. Va ser campió del món júnior (1969) i sènior a Sant Sebastià el 1971. Va tenir el rècord d’Europa de 5.000m i 10,000 m amb 13.22 i 27.47 respectivament el 1971 per més tard (1973) el mundial amb 27.30.8.
A la final olímpica de Munic (10.000 m.) va anar al cap de la cursa a rècord del món fins últim quilòmetre, per acabar sisè. Lesionat amb freqüència, entrenaments de més de 300 km a la setmana en diverses èpoques de la temporada, solien ser-ne la causa. Bedford em recordava fa uns quatre anys a Cardiff, que la seva primera sortida d’Anglaterra com internacional va ser per corre la Jean Bouin de Barcelona. Era l´any 1968, va ser tercer, darrere dels seus companys, Allan Rushmer i Dick Taylor. Va tornar el 1969 i la va guanyar.
Ha estat director de la Marató de Londres i ha format part de diversos comitès de la Federació Internacional d´Atletisme (IAAF).
IAN STEWART (1949). Escocès de naixement. Sis germans. Un d’ells, Peter, va ser campió d’Europa indoor en 3000m.(1971) i la seva germana Mary -una rival clàssica de Carme Valero- ho va ser de 1500 m. (1977).
Ian va ser campió d’Europa de 5000m (1969 ), bronze olímpic en la mateixa distància a Munic (1972 ). Va guanyar el campionat del món de cros el 1975, abans (el 1972) s’havia classificat tercer. A Granollers s’han va dur el cros el 1973.
MIKE MC.LEOD (1952). Va ser primer, medalla de bronze en els 10.000m dels Jocs Olímpics de Saül; després plata per la desqualificació per dopatge del finlandès Marti Vainio i potser hauria arribat a l’or, ja que el vencedor, l’italià Alberto Cova, va confessar anys més tard que ell es feia transfusions de sang.
Va ser campió anglès de 5.000m (1978 ), dues vegades guanyador de les Golden Series de l’IAAF en 10.000m i aquí a casa nostra va vèncer la Jean Bouin dues vegades, el 1977 i el 1985. En aquesta última, a darrera hora a l’organització els hi va fallar el marroquí Said Aouita i des del telèfon del restaurant en el qual es feia la presentació, vaig contactar amb l’entorn de Mc. Leod. Es va presentar i va tornar a guanyar.
La llista de grans fondistes que representaven amb molt d’èxit a la Gran Bretanya és interminable. Pels aficionats que tinguin uns quants anys recordaran entre d’altres a: Ian Thompson, Steve Jones, Trevor Wright, Dick Taylor, Nick Rose, Roger Hackney, Steve Harris, ….i d’entre elles a Joyce Smith, Mary Stewart, Ann Ford o Paula Fudge.
Ara aquest domini del fons a passat a mans i peus dels africans… Però això és una altra història.
JOSEP MARIA ANTENTAS.
