QUI VA SER JEAN BOUIN?
El pròxim 25 de novembre es celebrarà la 95 edició de la Jean Bouin Mundo Deportivo-Gran Premi Allianz. És la prova atlètica en ruta degana de l’estat espanyol, així com la competició d’atletisme més veterana del país si deixem els Campionats oficials de Catalunya i d’Espanya de pista i cros, al marge.
La prova va néixer l’1 de febrer de 1920 com homenatge al fondista francès Jean Bouin, nascut el 1888 a Marsella.
L’extraordinària carrera atlètica d’aquest marsellès va unida a la d’un altre fabulós campió: el finlandès Hannes (Johannes) Kolehmainen i com a punt àlgid la final olímpica dels 5000 m a Estocolm el 1912. Una de les més recordades de la història.
Kolehmainen, un ex-esquiador vegetarià nascut a Kuopio el 1889 i mort el 1966 (77 anys) treballava de paleta i de boscater abans d’emigrar i de prosseguir la seva activitat atlètica amb els seus germans als Estats Units d’Amèrica. Experimentava un entrenament semblant el d’intervals i el seu corre era àgil, facilitat pels 59 kg. de pes per 1,69 m d’estatura.
Jean Bouin, conegut pel sobrenom de l’Hèrcules de Marsella, (64 kg, per 1,68 m.) tenia un bust llarg, pit fort i cames musculades, era empleat de banca a la Société Générale de París. Com ell mateix va deixar escrit, en les estades d’entrenament a Suècia, començava el dia a les 7 h del matí amb un plat de fruita fresca, sobretot prunes, i les 8 h iniciava al seu entrenament amb una indumentària ben pesant: malles de llana, calçons vells i sabatilles grosses. Corrent pel bosc; trepant pels arbres i transportant troncs, i així fins a les 11 del matí. Després més tard, massatge i dinar amb llegums, carn, sucs de taronja… Descans i això sí acompanyat d’una copeta de ginebra amb aigua calenta amb llimona i sucre. Per superstició corria amb un escuradents a la boca.
PER UNA FINLÀNDIA INDEPENDENT
Jean Bouin es va presentar a la final olímpica dels 5000 m tenint el rècord del món dels 10.000 m. (30.58.4 el 1911).
Hannes Kolehmainen va ser el campió dels 10.000 m en aquests JJOO d’Estocolm, sense Bouin prenent-hi part. En aquesta mateixa pista de 380, 33 m de corda el finlandès i el francès, junt amb 9 atletes més, va disputar-se el títol en els 5 000 m.
Jean Bouin li agradava recordar que creia que tenia fusta per ser un heroi. Tot el que si li presentava per davant, ho volia conquerir. Als 14 anys jugava a futbol, feia ciclisme, esgrima, gimnàstica i l’apassionaven els aventurers que s’endinsaven al Pol Nord. Ara en aquesta final olímpica tenia la possibilitat de convertir-se en aquest heroi que somiava ser des de petit.
Si bé Kolehmainen a Estocolm en un lapse de 9 dies va disputar i guanyar 6 curses, el gran enfrontament amb Bouin va tenir lloc el 10 de juliol. Abans, però en semifinals, el fondista finès havia marcat un temps de 15.34.6, i que va tenir una resposta contundent per part del francès amb 15.05.0, segona millor marca de sempre, darrere del rècord mundial del britànic Arthur Robertson (15.01.02).
La final va ser un duel d’alt voltatge. Jean Bouin i Hannes Kolehmainen es van alternar al davant de la cursa, deixant aviat els seus rivals. Sense temps parcials, Bouin va començar un esprint brutal al principi de l’última volta, però el finlandès el va seguir, i solament a 20 m de l’arribada va començar a superar Bouin i el va guanyar per un metre. Nou rècord del món. 14.36.6 per 14.36.7, Duraria 15 anys.
En aquella època Finlàndia formava part del Gran Ducat de la Rússia tsarista i no podia presentar un equip propi com a Suomi. Finalment ho va fer, però sota la bandera russa. En una conversa amb Philip Noel Baker – medalla de plata en els 1500 m el 1920 i posterior Premi Nobel de la Pau, Kolehmainen li va dir “Quasi hauria preferit perdre per no veure alçada aquella bandera”. La resposta de Baker va ser: “Estàs equivocat. Aquella bandera va ser oblidada molt poc temps després, però no així el teu duel amb Jean Bouin que va ajudar Finlàndia a la seva lluita per la independència”. El 1919 Finlàndia era independent.
Hannes Kolehmainen, va seguir guanyant medalles. A les d’Estocolm li va seguir la d’or en la marató(2.32.35) dels JJOO del 1920.
Jean Bouin, tot i ser destinat a serveis auxiliars per una hipertròfia cardíaca, va voler anar al front i va morir pel que ara es coneix com el foc amic. Va ser a la ribera del Meuse el 29 de setembre del 1914. La primera guerra mundial: La” Gran Guerra” i en la que ha passat a la història com una de les batalles més sagnants: la de Verdun. Tenia 26 anys.
Jean Bouin se n’anava amb els rècords del món de 10.000 m el de l’hora (19.021 km.), tres vegades guanyador del Cros de les Nacions-precursor de l’actual campionat del món de camp a través en els anys 1911-12 i 13, Va ser el primer corredor no anglosaxó en guanyar-lo.
LA JEAN BOUIN
Com ens recorda Mundo Deportivo en les seves notes de premsa quan s’acosta la prova, la cursa de la Jean Bouin va ser creada per un grup de periodistes esportius com Josep Antoni Trabal, Lluís Meléndez i Rossend Calvet que volien fer a Barcelona una cursa urbana similar al llavors famós Gran Prix Lemmonier de París. El nom escollit va ser el del recordat Jean Bouin.
La primera edició, la del 1920, va tenir com a vencedor a un dels seus fundadors, Rossend Calvet, sobre un recorregut de 10 km entre Esplugues de Llobregat i el Parc de la Ciutadella de Barcelona, participant-hi 48 corredors dels quals la van acabar 45.
Al llarg de la seva existència la Jean Bouin les ha vist de tots els colors i també s’ha sabut adaptar als canvis dels temps i de la nostra societat i així tenim que la primera vegada que hi va haver participació femenina va ser el 1947 en una cursa de 500 m que va ser guanyada per Maria Víctor (RCD Espanyol). La barcelonina ho faria quatre vegades més. Del 1954 fins al 1963 l’atletisme femení va estar prohibit per “cortesia” de la secció femenina de la Falange espanyola.
El recorregut de la Bouin ha sofert diversos canvis des d’aquell 1920. D’Esplugues, a l’Arc del Triomf, les Rambles fins a arribar al Parc de Montjuic, lloc habitual des del 1973. En l’edició del 1978 es va disputar la primera cursa en cadira de rodes d’Europa, que van tenir com a guanyador José Solaz de València, després vindrien els Mostazo, Botello, Madera i Roger Puigbó, aquest amb 15 victòries. Posteriorment s’afegirien les curses d’Hospi i trasplantats per pacients sortits de la rehabilitació hospitalària.
Les proves de promoció han estat una constant de la Bouin. Qui de nosaltres no l’ha corregut, sigui formant part d’un club o d’una escola? Diversos circuits han configurat les distàncies adients a les categories.
Mundo Deportivo va agafar el comandament d’organització el 1941 i fins avui, amb més de 50 anys d’Alejandro Grau al capdavant (1943-1998). La cursa així mateix rep el títol de trofeu Ciutat de Barcelona des del 1949, com, també, els trofeus escolars de la Generalitat de Catalunya i el de promeses per part de la Diputació de Barcelona.
Les proves open. L’atletisme popular no hi podia faltar i per tant hi tenim la de 10 km (16000 inscrits el 2014) i la més recent de 5 km.
La nòmina de participants de gran renom és quasi insuperable. En la prova internacional ostenta el nombre més gran de victòries en la categoria femenina, Encarna Escudero amb 7. Va ser la gran dominadora en els anys 70, del segle passat. En homes, un dels grans entrenadors que hem tingut, Gregorio Rojo, té 6 primers llocs, en la dècada dels 40 i 50. Un dels seus deixebles, Reyes Estévez ho ha fet amb 7 vegades des de benjamí a promesa.
Dos campions olímpics han guanyat la Bouin, el polonès Bronislaw Malinowski (1974), i la portuguesa Fernanda Ribeiro (1991 i 2000). Ser campió olímpic no significa tenir accés al lloc més alt del podi. Ni Alain Mimoun que va ser, campió olímpic de marató a Melbourne (1956), va ser 6è el 1958 (Josep Molins va ser el vencedor), ni tampoc els kenyans Julius Kariuki, or en els 3000 m obstacles a Seul 88 ni Mattew Birir en la mateixa disciplina a Barcelona 92 ho van aconseguir, ja que Kariuki va ser 18è el 1991 i Birir 4rt un any després; mentre que Fermín Cacho (or en els 1500 m de Barcelona) abandonava per una lipotímia en l’edició del 1993.
Campions i campiones del món de cros o del seu predecessor el Cros de les Nacions sí que han triomfat, com Carme Valero (1972 i1986), Zersenay Tadese (2003-04-05), Francisco Aritmendi (1966), Mike Tagg (1970) o David Bedford (1969). No ens hem d’oblidar d’Isaac Viciosa amb 4 triomfs, Kiprono Menjo amb 3, ni tampoc Núria Pastor i Natàlia Rodríguez amb 3 igualment o Eunice Jepkorir amb 2 i tants d’altres que amb el seu esforç, independent de la categoria i de la classificació obtinguda amb donat continuïtat a la Jean Bouin, que torna el 25 de novembre fent camí cap a les 100 edicions.
JOSEP MARIA ANTENTAS
