TEMPS DE TARDOR: TEMPS DE “CROSS-COUNTRY”

Published by championchip on 17/10/2016

Per JOSEP MARIA ANTENTAS (Vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme).

“A primeres hores del matí, quan ni els ocells tenen ànims per cantar, salto del llit i surto a trepitjar l’herba gelada i em poso a pensar i això és el que m’agrada”. Aquesta era una de les reflexions de Colin Smith el protagonista de la novel•la d’Alan Sillitoe “La solitud del corredor de fons (The Loneliness of the Long Distance Runner)”.

Tot i que la situació de Colin Smith era molt particular, es pot córrer a qualsevol hora del dia que hi hagi claror, pels boscos, prats, camps o maresmes, practicant el que coneixem per “cross-country” o córrer a través del camp, tal com el van inventar o millor dit, reglamentar els anglesos a l’ escola pública de Rugby el 1837. El 1903 es va disputar la primera cursa de caire internacional: El Cros de les Nacions, més tard anomenat Campionat del Món de Cros. El primer Campionat de Catalunya va tenir lloc el gener de 1916 a Vallvidrera.

Quan arriba la tardor, arriba el camp a través, sigui en forma de calendari competitiu o bé com a forma d’entrenament . Són els mesos d’hivern els de màxima esplendor damunt l’herba i damunt del fang, amb el fred i la boira baixa com a complements. A casa nostra potser no és tan extrem. La climatologia ha canviat i hauríem de remuntar-nos uns quants anys endarrere per trobar-nos en situacions d’hiverns durs i ens hauríem de transportar-nos a les curses de cros de la Plana de Vic o de les comarques gironines per recordar-ne algunes.

Les proves en ruta, en les quals el ventall de participants és més variat ha desplaçat o minimitzat les proves de cros. Les proves sobre l’asfalt poden ser més divertides i menys problemàtiques de negociar en quant el terreny si ho comparem amb les de camp a través en les quals les distàncies, recorreguts i tàctiques individuals o d’equip solen ser diferents.

El cros és pràcticament l’única especialitat en l’atletisme en la qual un corredor d’un nivell mitjà pot aportat uns valuosos punts al seu club o equip, ja que a les competicions, inclòs el Campionat del Món, hi ha una classificació per equips o nacions segons el lloc assolit per l’atleta.

“LA MÉS BONICA SALA DE MUSCULACIÓ”

Alguns dels més reputats entrenadors de fons, així anomenen a l’escenari que representa corre a través d’un bosc, travessant un camp o un parc o un camp de golf; simplement corre en plena natura. Tant si l’atleta utilitza el cros com a objectiu de la temporada o bé com a preparació per l’atletisme d’estiu; les proves de pista. Tothom està d’acord que la seva pràctica representa l’entrenament total és a dir: resistència, enduriment, potència i velocitat.

Des de l’arribada de l’atletisme modern, a principis del segle XX, els tècnics han donat gran importància a la pràctica del cros: l’entrenament en pujades de distàncies i desnivells diversos dóna resistència els turmells i cames; l’obligació d’alçar els genolls té com a conseqüència una ampla i ràpida gambada. Els canvis de ritme s’exerciten en el popular “fartlek” i les sessions llargues o bé els tests troben en la plena natura el seu lloc més adient i amb la pràctica del cros l’expressió més genuïna del pedestrisme.

A més, el bosc proporciona tot tipus d’elements per completar una bona sessió d’entrenament, com són els troncs dels arbres, pedres i obstacles que poden complementar tota la tecnologia del moment i a l’abast del corredor o corredora.

Els països del nord d’Europa van ser els grans avaladors d’aquest tipus de preparació. Mentre escric en venem a la memòria unes paraules de Juha Väätäinen en un hotel de Barcelona l’any 2004, quan va venir com a delegat de l’equip de Finlàndia que va competir contra Catalunya en l’estadi de Montjuic. Parlant d’entrenaments i de la seva època va dir-me: “Els estadis són pels espectadors, nosaltres els corredors tenim la natura que és molt millor”. Ho deia qui va ser campió d’Europa de 5000 m. i 10.000 m. l’any 1971 i que solia solucionar les curses corrent els darrers 400 m. en 51-52 segons.

AQUÍ I ARA

A Catalunya com a la resta de països la temporada competitiva comença el 1r. de novembre i s’estén fins a finals del pròxim mes de març. És ben cert que durant tot l’any hi ha curses que combinen uns trams d’asfalt amb altres de terra o similars, però per mantenir el “timing” del curs atlètic, la tardor i l’hivern estan reservats el cros.

Tot i la gran acollida de les curses de muntanya, amb quilometratges monumentals que no tenen res a veure amb les competicions de camp a través, la pràctica sigui amb to agonístic o simplement com a condicionament general és més que aconsellable.

Només donar un cop d’ull a les curses de promoció; benjamins, alevins, infantils…… ja val la pena. Aquests nens i nenes surten a menjar-s’ho tot. No hi ha tàctiques que valguin, si cauen s’aixequen i segueixen. No hi ha l’esclavitud del cronòmetre i tots puntuen pel seu club d’una manera o altra.

Les curses estan reservades a atletes amb llicència federativa, però cada vegada més els organitzadors de crosos i posen alguna cursa masculina i femenina, o bé les dues juntes amb classificació separada, pels que corren sense una llicència és a dir com si fos una cursa de ruta, amb la variant que només és per ells i elles i sobre una distància que no passa mai dels 6000 m. Una bona experiència, un bon entrenament per agafar velocitat. Cap al final del migdia podeu ser testimonis de la cursa dels professionals, dels quasi professionals o dels que tenen l’esperit i la dedicació dels professionals. Aquí sí que has d’anar preparat, ja que una vegada donat el tret de sortida o t’espaviles o no tens ningú més darrere teu.