Entrevista a Benito Ojeda

Published by championchip on 07/06/2016

Per Alèxia Petriz (@alexiapetriz).

Benito Ojeda és fill de Santa Coloma de Gramenet, on va tenir el primer contacte amb l’atletisme, engrescat per una professora d´educació física avançada al seu temps. A les cames porta una llarga sèrie de títols: Ha estat deu vegades campió de Catalunya de marató, quatre vegades campió de mitja marató, dues vegades campió d’Espanya de marató, com també guanyador de curses populars com la Mitja Marató de Granollers, la Cursa de la Mercè o la Cursa Open Jean Bouin. Assumeix que els anys passen per tothom i que el més important és mantenir una rutina esportiva al llarg del temps. Si abans el seu objectiu era millorar marques, ara sap què és el que necessita: Córrer, per gaudir.

Vius a Barberà del Vallès, treballes a Sabadell, i ets de…?

Sóc fill de Santa Coloma de Gramenet, els meus pares eren d’allà. Fa vint anys ens vam anar a viure a Barberà del Vallès.

Has guanyat infinites vegades la cursa del teu municipi. Com ho vius?

Des que visc a Barberà que hi participo. Abans quan estava molt en forma, sí que d’alguna manera, notava que era el favorit, qui es suposava que havia de guanyar per les marques que tenia. Ara és més circumstancial, hi ha moltes curses… Ara guanya el menys dolent! (Referint-se a ell..)

Quan vas començar amb l’atletisme?

Amb 12 anys. Vaig tenir  una professora avançada al seu temps al col·legi i em va engrescar a córrer. A mi no m’agradava, al meu germà sí, i de tant en tant anàvem a les pistes a córrer. El gust del meu germà i l’esperit d’aquesta dona em van impregnar. Durant els primers anys vaig ser un atleta que no destacava en absolut. En aquells anys, la persona que feia esport feia futbol, no hi havia tanta oferta esportiva i qui feia atletisme era perquè era bo. El meu germà sí que destacava més.

“Durant els primers anys vaig ser un atleta que no destacava en absolut. En aquells anys, la persona que feia esport feia futbol, no hi havia tanta oferta esportiva i qui feia atletisme era perquè era bo”

Quin va ser el punt d’inflexió a la teva carrera esportiva i a la teva dedicació?

Després de fer el servei militar. Em vaig adonar que, veritablement, ja no és que volgués fer atletisme, sinó que necessitava córrer, a qualsevol nivell. A partir d’aquell moment vaig entrenar-me al 100%. Vaig dedicar-me en cos i anima a entrenar amb la “doctrina Domingo Catalán”, és a dir, entrenar, entrenar i entrenar. Fins que van començar a sorgir els èxits i coses que mai hauria pensat fer. No dic que siguin grans coses, però per mi eren coses impensables. Em vaig sentir que podia ser amo dels meus somnis, que podia fer realitat aquells somnis que veia que complien els altres. A partir d’aquell moment va anar molt rodat fins fa molt poc.

No és estrany, doncs, que amb aquesta gran passió acabessis dedicant-te a exercir de professor d’educació física.

La veritat és que va ser una casualitat. Quan entrenava, mai pensava que em dedicaria a la docència. De fet, vaig fer INEFC de casualitat, també. Estava molt dedicat a entrenar i en aquell moment, la meva dona s’estava preparant per entrar a INEFC i em vaig posar a preparar-me amb ella. Va ser com una mena d’inèrcia, d’anar fent. Em vaig capficar, em vaig treure la carrera ràpidament i després vaig estar un temps sense exercir. Estava molt capficat en l’esport, els entrenaments, les marques… Després em vaig posar per treballar a l’escola pública. Tot i que no és quelcom vocacional, gaudeixo realment quan les coses surten bé.

Com ha evolucionat l’educació esportiva al llarg de la teva experiència professional?

L’educació en l’esport està evolucionant cap a una pedagogia més personal i es comprèn com és cada persona, ja no de forma tan estandarditzada. No busquem una educació igual per tothom, sinó ens fixem més en les característiques particulars de la persona i el seu entorn. Cada persona és diferent i hauríem de tenir l’oportunitat de tenir, precisament, una educació diferent. El problema és que el sistema no ens ho permet i és una quimera.

Canviant de tema… Amb les gestes esportives aconseguides durant els anys posteriors, com vius actualment la teva vida esportiva, pel que fa a la rutina, l’edat i l’experiència?

Sempre hi ha tòpics i típics que malauradament es compleixen. Baixar de nivell en una mateixa cursa, veure que ja no la guanyes, o que ja no fas les marques d’abans, doncs la veritat és que és dur. Tinc la gran sort de poder mantenir l’activitat esportiva a un nivell bastant bo. No em preocupa massa, em preocupa poder sortir a córrer cada dia. El cor pot amb tu, més que la ment. Penses que estàs com abans i no és així. Però pensant en fred, estic tenint molta sort de no lesionar-me greument i de poder sortir diàriament. Realment ho passo malament quan no ho puc fer.

“Tinc la gran sort de poder mantenir l’activitat esportiva a un nivell bastant bo. No em preocupa massa, em preocupa poder sortir a córrer cada dia. El cor pot amb tu, més que la ment. Penses que estàs com abans i no és així”

Com entrenes habitualment?

Fa molts anys que ja no porto programa d’entrenament, vaig per sensacions. Ara estic assessorant a uns quants atletes i això m’obliga a  ajudar-los, a estar amb ells i sense voler-ho, estic entrenant una mica més del que hauria.

Sovint, molts corredors et veiem als entrenaments cada vegada més populars del grup “Los Miércoles son Domingo”, on fas acte de presència com a entrenador ocasional. Quina relació tens amb el Domingo Catalán?

La nostra relació comença des que vaig començar a córrer, a Santa Coloma de Gramenet, on ell freqüentava les pistes. Recordo que quan entrenava allà, em comentaven que el “Mingo” era aquella persona que feia coses extraordinàries, coses que no feia ningú. Amb el pas del temps vaig tenir la sort de ser un privilegiat i estar al seu club, de ser amic seu i tenir-lo a prop. Per mi és el cap de files, un mecenes. El “Mingo” és aquella persona que mai et falla i que sempre està allà. Per això quan vaig deixar de competir seriosament vaig decidir que portaria la seva samarreta fins que pogués córrer.

Havies somiat mai arribar a guanyar tants títols?

Sempre he estat entrenant i treballant. Crec que el “Mingo” i jo sempre hem sentit que no havíem nascut per aquest esport i que, allò que podíem guanyar, ho havíem d’aconseguir treballant molt. Mai he pensat que podria haver fet les petites  coses que he aconseguit. Mai les havia somiat. Això et fa que mai hipotequis una altra cosa en pro de l’esport. No m’havia passat pel cap que em podria dedicar només a l’esport, en exclusiva. I de fet, va arribar un moment en què va passar i em vaig passar uns anys vivint de l’atletisme, quan ja era una mica “grandet”, tenia trenta i escaig.

En quin punt es troba el teu futur atlètic?

Hi ha un boom atlètic en què la gent pregunta quant vols fer o quins són els objectius. Esperen escoltar grans marques i posicions de triomf, però pel que fa a mi, penso que el més important és poder córrer i donar-ne continuïtat en el temps. Precisament, em trobo en aquesta línia, estic reconfigurant el que és l’atletisme per mi. Crec que tinc la gran sort d’haver viscut l’atletisme des de la vessant de gaudir de l’esport i de l’activitat física. Sí que sento que necessito córrer. El que no voldria és fer-me mal i lesionar-me i que això m’obligués a estar tota la vida parlant del que vaig fer o del que podria haver fet. Intentaré posar-me les sabatilles mentre pugui, i per a què això sigui possible, sóc conscient que he d’anar amb molt de compte.

“Estic reconfigurant el que és l’atletisme per mi. Crec que tinc la gran sort d’haver viscut l’atletisme des de la vessant de gaudir de l’esport i de l’activitat física”

T’ha quedat algun somni per complir?

Ara relativitzo molt el que un dia van ser uns objectius primordials per mi. Crec que tots els atletes quan entrenem molt i estem preparant les màximes competicions possibles el que desitgen és ser internacionals i anar a uns Jocs Olímpics. Amb el pas del temps i veient el que suposa estar a un alt nivell, he après a relativitzar molt l’èxit i el fracàs d’aquestes competicions. Va ser un moment en què Espanya concentrava els millors maratonians i vaig coincidir amb altres atletes boníssims, com Abel Antón o Martín Fiz. Era molt difícil aleshores no anar a uns campionats importants. Amb més bagatge, he après a relativitzar el què hauria suposat anar a uns Jocs Olímpics, per exemple.

Quins han estat els teus referents?

Els meus referents eren els atletes que havien fet grans gestes atlètiques, els que tenien rècords del món i que estaven al capdavant de tot. Amb el pas dels anys, això ha canviat dràsticament. Els meus referents són ara aquells que han estat des dels meus inicis, els qui em van ficar en aquest esport, els meus mentors i entrenadors. Encarna Escudero, Jaime López Egea, Enrique Félez, Mateo Domínguez, Antonio Hernández Luna i Domingo Catalán són els meus veritables referents.

Hi ha més Benitos Ojeda, a més del que corre? Tens alguna afició més?

Jo crec que Benito Ojeda és igual a córrer. Córrer ho ha condicionat tot, ha estat com la bíblia, un testament a seguir. M’agradaria haver tocat un instrument i gaudir-ne tota la vida, perfeccionar-me cada vegada més. Això és una de les coses que sempre he pensat, tant de bo pogués ser músic i poder engrandir cada dia el què fas. En canvi, a l’esport no passa això, és diferent, com més gran et fas, més baixes de nivell.

“Jo crec que Benito Ojeda és igual a córrer. Córrer ho ha condicionat tot, ha estat com la bíblia, un testament a seguir”

Quin consell podries donar als addictes al running?

Aconsellaria córrer, si això us fa sentir bé, i que un dels objectius principals sigui el manteniment de l’activitat física i l’esport. A mi l’esport m’ha fet com sóc, ja sigui o bo o dolent, només m’ha donat coses positives, fins i tot els fracassos m’han ajudat a la vida real perquè t’obliga a superar situacions difícils. L’atletisme de fons, al que jo he estat connectat, crea uns valors d’esforç, d’un afany de superació i d’acceptar tot el que vingui. T’ensenya a treballar dia a dia per un objectiu i per quelcom amb què creus.

Com és la relació amb la teva família?

Les meves filles i la meva dona corren, de fet, ens vam conèixer així. Va estar un temps sense córrer i ara ha tornat. Està molt motivada, entrena més que jo i li encanta competir. L’atletisme pot aportar a la família salut física i mental i pot ser un nexe d’unió molt gran.

“Em trobo en un moment bo, dolç, en equilibri”

Com definiries el teu moment actual?

Córrer em dóna més satisfacció ara. Abans només tenia un objectiu qualitatiu, quan les coses anaven bé em sentia al cim de l’Everest i quan no sortien bé em sentia l’home més fracassat del món. Em trobo en un moment bo, dolç, en equilibri. Estic fent el que necessito, que és fer activitat física, córrer, malgrat que m’agrada molt la competició i intento donar el màxim perquè ho porto dins. Però després tampoc em passa res si en comptes de 32’ faig 35’. La programació no anirà tan encaminada a millorar els temps, sinó a gaudir i mantenir la condició física que em permeti córrer el màxim temps possible. Després a la competició sortirà el que surti, sense obsessió.