Primer cinc, després deu…

Published by championchip on 15/12/2015

Per Empar Moliner (@emparmoliner); guanyadora del premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, a la 65a nit de Santa Llúcia, per “Tot això ho faig perquè tinc molta por”.

Primer cinc, després deu…

Et vas lesionar  i no pots córrer. Ningú comprèn la teva desgràcia. Ningú entén que compris pots i més pots de Fisiocrem i que crionitzis el peu cada dia al bidet amb gel. Et fa por “perdre la forma” i criar cul. “Ara, quan torni, seré una d’aquestes dames que, amb l’entrenador al costat i la roba tope gamma, corren més a poc a poc que si caminessin”, et dius. L’energia et sobra. Vas a la feina en bici, però la bici, per la ciutat, trobes que no cansa prou. T’apuntes al gimnàs. Aquagym amb el xurro entre les cames? No, encara no. El·líptica. Però quin avorriment. Cauen els minuts i tu ets al mateix lloc, veient la roda del 3/24. De cap manera pots sentir cap emoció fent això. És com sexe real o cibersexe (i no dubto que hi ha qui troba millor el cibersexe). Trobes que res et buida el cos com córrer. Enyores les muntanyes. Al grup de whatsapp ja ningú no recorda que tu t’has lesionat i continuen preguntant: “Algú amb xandall demà de matinada?” o “Qui s’anima a pujar al Puig Madrona dissabte?”. La bateria del rellotge, que sempre portes posat, no se’t gasta, per la falta d’ús. Ara et dura molt. Ja no estens malles i mitjons i sostenidors tècnics, ni samarretes de curses per tenir-les l’endemà.

Però arriba el dia. El físio et diu que provis de córrer cinc minuts. I que si va bé, al cap de dos dies, deu. I que si va bé, al cap de dos dies quinze. Amb un calendari, calcules quan te’n toquen seixanta. Et dóna exercicis. “Els professionals tot el dia mouen els peus quan miren la tele”. Ah, sí? Tu també. Fas rotacions de peu al tren, al tramvia, asseguda a l’ordinador. I et prepares per córrer deu minuts. Et vesteixes, com feies. Busques les vambes més amortidores que tens. I surts al carrer: vas fins la cantonada i tornes. Ho fas a poc a poc. Veus gent que corre feliç i que et mira com tu miraves els que corrien a poc a poc. Pensaves: “Aquesta fa poc que corre i ho deixarà aviat”. No pensaves en una lesió. Et fa ràbia que no pensin en una lesió.

El dia que te’n toquen trenta continuaries, però no ho fas. Atures el rellotge (el rellotge més barat del Decatlón, que et vas comprar quan feia un any que corries) als trenta exactes. Calcules que el dia del teu aniversari (no falta gaire) podràs pujar a la muntanya i córrer “normal”. T’ho apuntes a l’agenda.

I un dia, a la fi, fas els teus primers deu quilòmetres de nou. Els amics t’han esperat per sortir amb tu, com per celebrar-ho. Et mires els arbres, recordes com és això de tenir molt de fred al principi i, al cap de no res, tenir calor. Ja et treus la caputxa. A les mans, el fred continuarà tota l’estona, això ja ho saps. I sents el sorollet del rellotge que t’indica que ja has fet un quilòmetre i, segons després, la veu femenina del telèfon al braç de la teva amiga, que en anglès li diu el mateix. Somrius. Tens por, també. Cada pedra et sembla una amenaça. Potser mai més trepitjaràs amb la mateixa despreocupació. “Et fa mal?” et pregunten. “No!” dius amb alegria. “No!”. És molt de matinada i el sol, rodó com un ou ferrat, surt entre les muntanyes. I el mires i visualitzes el xip groc que tens penjat al prestatge de les vambes, el de les curses. Per les muntanyes és com si sortís un enorme xip groc. No et saps el teu número de compte, ni la matrícula del cotxe, però sí que et saps el número de xip. I penses que sí, que sí, coi, que per cap d’any podràs fer la San Silvestre.