Marató de Nova York, “no gain, no pain”.

Published by championchip on 25/11/2015

Per Empar Moliner (@emparmoliner).

Ho has llegit a internet, en aquestes webs que duen noms com “the runner in the sky” o “my own life running” on hi ha articles sobre totes les preocupacions del corredor (que si les sèries, que si el tappering, que si l’entrenament creuat) amb fotos il·lustratives  de noies que no coneixen la suor i que corren amb les vambes sempre netes. Un dia, et diuen, et lesionaràs. I tu penses: “Jo no”. Perquè penses “jo m’entreno bé, jo no sóc com aquesta gent que veig corrent pel carrer, que ja es veu que es lesionarà”. Però tu sí.

Et passa de la manera més burra. Véns d’una marató. T’ha anat de conya. Al dia següent ja vas sortir a trotar (“per desentumir”). En realitat et feia il·lusió que al rellotge (en fi, vaja, tu no en dius “rellotge”, en dius “Garmin” o “Suunto”) hi surti el recorregut que vas fer, el dia després, per aquesta ciutat estranya i meravellosa. Després tornes a casa i quedes amb els del grup de whastapp per “sortir a trotar”. Són els teus amics, els que surten a córrer amb tu i tens ganes d’explicar-los com va anar. No teniu res en comú excepte córrer. En un bar, no us diríeu mai res, però corrent per la muntanya us expliqueu grans secrets i hi ha vegades que us moriu tant de riure que—sense parar de córrer, això mai—us heu d’agafar la panxa de mal. Hi ha la mare de família que ha fet la marató de Barcelona (al seu ritme), hi ha el pare separat que fa ironmans i us explica les aventures del món de la nit, hi ha el farmacèutic que fa triatlons i és qui us proporciona gominoles, plantilles i gels per a les contusions… Surts a córrer amb ells acabat de tornar, amb la samarreta corporativa de la marató, tan bonica, com un trofeu de guerra. I a mitja pujada a la muntanya notes una estirada al peu. Res important. Continues. Tu també has llegit allò de “no gain, no pain” (que resulta ser una gran burrada). A la nit, tens el peu inflat i l’endemà et fa un mal de mil dimonis. Primer et dius que no. Que amb gel ho arregles. Corre, internet et salvarà. Però no et salva. Whatssap al fisio i whatssap al grup de whatsapp. Consells. Posa-t’hi gel. Rice (ja saps què vol dir, tu ets una runner). Fisiocrem, que per cert, el fan a Vic. Però l’endemà el turmell sembla una patata. El fisio dictamina repòs. No t’ho pots creure. Tu no podràs.

Temps lliure. No és només l’hora que dediques a córrer. És l’hora que hi dediques, més el poc temps que dediques a dinar per poder anar a córrer, més la feina que enllesteixes abans d’hora per poder dinar en una esgarrapada i poder anar a córrer. L’energia et surt per les orelles. Què pots fer? Bici? Gimnàs? Res és com córrer. El grup de whatsapp et fa mal. “Ei, qui s’apunta demà a una sortideta a la muntanya?”. Tu no pots apuntar-t’hi. Vas al fisio. Et diu que repòs, que si de cas bici, que si de cas caminis i que tornis la setmana que ve. Mai havies estat parat una setmana. Somnies que corres. Et sembla que t’estàs posant més tou que un flam. “Haguessis hagut de parar després de la marató, però no ho vas fer”, et diu el fisio, “i ho hauràs de fer ara”. Continuarà.

(Nota de l’editor: Empar Moliner va fer 3:58:22 a Nova York i desprès es va lesionar.)