Candido Ferreiro: “La primera cursa la vaig acabar bé, fotut però bé”

Published by championchip on 27/02/2014

Candido Ferreiro (Barcelona, 1975) fa dos dècades que és “un acèrrim corredor popular”. Així mateix es descriu ell i ens ho explica periòdicament al seu blog personal.

Li hem fet el Qüestionari Championchip.

-Per què vas començar a córrer? Quan?
-Jo estudiava FP i tenia, a banda de la branca que em pertocava, l’electricitat, l’assignatura d’Educació Física Esportiva. Volia aprofitar l’ocasió de fer esport amb independència dels estudis per intentar superar aquesta assignatura amb bona nota. Abans era mal esportista. Així, l’any 1994 vaig córrer la primera cursa. Tenia dubtes de com aniria la cosa, però ves per on, la vaig acabar bé. Fotut, però bé.

-Quin és el teu lloc preferit per entrenar?
-En tinc diversos, però per citar dos indrets diré la Carretera de les Aigües i el litoral.

-Amb quina freqüència surts a córrer?
-Actualment entre dos i quatre dies a la setmana, amb una mitjana d’uns 30 quilòmetres a la setmana.

-Corres sol o acompanyat? Amb música o sense?
-Sol, perquè sóc dels que volen anar al seu rotllo.

-Alguna vegada et fa mandra sortir a entrenar?
-Sí, quan per qüestions de feina arribo a casa esgotat i amb son. Quan això passa, descanso aquell dia, però el següent surto a entrenar.

-Quina distància prefereixes, en una cursa?
-Soc partidari de distàncies llargues, però em quedo bàsicament amb les 10k. A més, també faig mitges maratons.

-Quines són les curses que mires de no perdre’t cap any?
-La de la Mercè i la del Corte Inglés. Formen part de la meva vida i de la meva llarga trajectòria a les curses. La primera des de 1994, i la segona des de 1995.

-Què ha de tenir una cursa, per què valgui la pena?
-Bona organització, d’aquelles que cuidin tots els detalls que puguin gaudir els corredors (client).

-Què els dius als que pensen que córrer és avorrit i cansat?
-Més avorrit i cansat és veure “Sálvame” o les tertúlies sobre política.

-Això de córrer és una moda o una forma de vida?
-Jo ho considero una forma de vida. La vida és diferent si ets corredor o sedentari o un alt càrrec d’una multinacional, per exemple.

-Algun llibre de capçalera, que parli d’aquesta dèria nostra?
-Qui vulgui un bon llibre d’aventures, La sonrisa del ultrafondo, de l’ultrafondista grega Alexandra Panayotou.

-Algun consell que pugui ser útil per a un corredor novell?
-Què primer busqui el plaer de córrer, senzillament. I, si vol entrar a la inèrcia dels preocupats per la “marquitis”, que tingui paciència i s’adapti al que li demani el cos.