Anna Ballbona: “La cosa és bellugar-se, de cos i d’ànima”
Més d’una vegada, la periodista Anna Ballbona i Puig (Montmeló, 1980) ha arribat corrent a una roda de premsa perquè el retard del tren li ha fet la guitza… Viu a La Garriga (Vallès Oriental) però treballa a Barcelona, a El Punt Avui, i col·labora amb El 9 Esportiu i EL 9 NOU. Té un parell de llibres de poemes publicats, Conill de gàbia i La mare que et renyava era un robot, i la nostra mateixa dèria: gaudir del córrer (“de l’entorn i de la suada”). Li hem fet el Qüestionari Championchip.
-Per què vas començar a córrer? Quan?
-Vaig començar a córrer amb regularitat cap al 2007. Durant l’etapa d’universitat i fins aleshores no havia fet gran cosa d’esport regular (abans, sí, canell de luxe jugant a bàsquet) i em va començar a picar el cuquet de provar-ho. Bàsicament per trobar-me millor i treure’m de sobre la sensació d’encarcarament que, passant-te hores davant l’ordinador i amb males postures, és inevitable. Després van venir les primeres fites i les ganes de posar-te a prova, com un incentiu per seguir entrenant.
-Quin és el teu lloc preferit per entrenar?
-La Garriga ofereix llocs fantàstics per córrer: el Passeig -un passeig modernista, de sorra, magnífic- i el bosc de Malhivern, que són uns camins i camps que hi ha no gaire lluny del Passeig. Per aquests verals, el club d’atletisme Les Tortugues organitza una cursa molt agraïda l’1 de maig.
-Amb quina freqüència surts a córrer?
-Mínim, dos dies per setmana. L’ideal, tres. I si m’estic preparant per alguna mitja, com ara (la de Granollers), més.
-Corres sol o acompanyat? Amb música o sense?
-Sempre sola. Faig horaris massa estranys com per córrer amb colla. I sense música, en absolut. És fantàstic sentir el bosc, l’atmosfera. I sentir-te (sense posar-me new age, eh).
-Alguna vegada et fa mandra sortir a entrenar?
-Amb el mal temps. Sobretot quan fa un vent de mil dimonis, que a la Garriga sol passar. Amb pluja, tampoc surto.
-Quina distància prefereixes, en una cursa?
-Potser les de petita distància, 10 o 11 quilòmetres, que saps que estiguis com estiguis la faràs. Però com a repte i sobreesforç, m’encanta la mitja marató i aquella mica de neguit infantil de dies abans. Després passes dies amb les sensacions de la cursa i et delectes recordant-les.
-Quines són les curses que mires de no perdre’t cap any?
-La Mitja de Granollers, que passa per la Garriga. De fet, no me l’he perdut mai des que vaig començar a córrer. I l’altra és la Mitja de Montornès, que passa pel meu poble de “naixement”, Montmeló, i que havia cobert moltes vegades de periodista. Una per la qual sento una flaca especial és la cursa de la festa major d’Òrrius, el poble de la meva àvia i la meva mare, i dels estius idíl·lics de la meva infantesa. De petita, amb l’àvia vèiem els corredors passar, esbufegant -és una mica, trencacames- i pensava que, de gran, algun dia la faria. I l’he fet.
-Què ha de tenir una cursa, per què valgui la pena?
-Un recorregut agraït, que permeti estones d’entorn bonic i estones d’animació de gent.
-Què els dius als que pensen que córrer és avorrit i cansat?
-Que ho provin, que triïn un lloc que els resulti agradable d’anar-hi, i s’animin amb tota la tranquil·litat del món, sense pensar en marques, ni ritmes ni si vaig prou ràpid, només que surtin a gaudir de l’entorn i de la suada. Tornaran millor del que han sortit. I amb el cap més despert i net. I si veuen que gaudeixen més amb una altra pràctica esportiva, no passarà res. La cosa és bellugar-se, de cos i d’ànima.
-Això de córrer és una moda o una forma de vida?
-Les dues coses, la realitat és aquesta. Hi ha un boom i hi ha qui en fa un eix vital. Per mi, és una part important de la meva vida, perquè és una via més per trobar-me millor.
-Algun llibre de capçalera, que parli d’aquesta dèria nostra?
-No sóc de llibres de córrer. Però s’ha de saber triar bé.
-Algun consell que pugui ser útil per a un corredor novell?
-Sobretot, que s’estigui de comprar-se tot de ginys innecessaris abans de res. Per córrer, només cal un bon calçat i una roba adequada. Que s’estigui d’aquest “pijisme esportiu” i també de la ferocitat de les marques i l’obsessió per fer curses cada vegada més bèsties. Vaja, que “surtin i disfrutin”.
