Francisco Hernández: “Cadascú ha de connectar amb la seva motivació”

Published by championchip on 18/01/2014

Francisco Hernández (Barcelona, 1982) és Tècnic Esportiu en Atletisme i monitor des del 2008, però corre des de petit. Treballa amb el Club Atletisme Sant Just i el Club Atletisme Nou Barris; dirigeix entrenaments individuals i col·labora amb La Bolsa del Corredor. Porta 33 esportistes (triatletes, corredors i ciclistes de BTT). “Cadascú ha de connectar amb la seva motivació”, diu. “N’hi ha que busquen estar actius i deixar de fumar i d’altres que persegueixen una marca, per exemple. Es tracta de comprendre en quin punt està cada atleta i actuar en conseqüència, mirant que ningú oblidi les seves motivacions”. Podeu contactar-lo a paco_hb@hotmail.com

-Per què vas començar a córrer? Quan?
-El 1992, sóc de la generació “Fermín Cacho, Campeón Olímpico de 1500”. A la cursa de fi de curs de l’escola, m’havien guanyat dos nens d’una altra classe i vaig pensar que si m’apuntava a atletisme potser els podria superar l’any següent. Aquesta va ser la primera motivació. Tenia deu anys. La segona va ser voler seguir veient una nena del club, que m’agradava. I després vaig començar a guanyar copes… i em vaig motivar per sempre.

-Quin és el teu lloc preferit per entrenar?
-Tinc diverses rutes, de diferents distàncies, per sortir a córrer suau des de casa. Per als entrenaments forts me’n vaig a Can Dragó, a la pista o al parc. També faig sèries a les pistes de Sant Feliu de Llobregat. Per fer tirades llargues a ritme de competició, la Carretera de les Aigües.

-Amb quina freqüència surts a córrer?
-Cinc o sis dies a la setmana.

-Corres sol o acompanyat? Amb música o sense?
-Quasi sempre sol i sense música. Tot i que a vegades m’afegeixo a algun entrenament dels meus atletes.

-Alguna vegada et fa mandra sortir a entrenar?
-Sí, molts cops… Admiro la gent a qui mai els fa mandra, són uns afortunats.

-Quina distància prefereixes, en una cursa?
-Cada una té el seu encant. Però si he de dir-ne una, em quedo amb la mitja marató.

-Quines són les curses que mires de no perdre’t cap any?
-Les meves curses preferides son la Cursa dels Nassos 10K i la Mitja Marató de Barcelona, però em determino el calendari de curses pensant en diferents factors (feina, temps per entrenar) i alguns anys me les he perdut.

-Què ha de tenir una cursa, per què valgui la pena?
-Una cursa ha d’estar ben mesurada. És imperdonable que es vengui una cursa com a 5K i que acabi sent de 4 km 800 metres, per exemple. És imperdonable perquè és molt fàcil mesurar bé una cursa, i no fer-ho és “chapucero”, quan no sospitós.

-Què els dius als que pensen que córrer és avorrit i cansat?
-Em vénen a la ment diverses coses bones que tenen el seu puntet de cansament… I, alhora, diverses professions apassionants que tenen els seus moments d’avorriment. Quan tens un objectiu superior no trobes cansats o avorrits els passos que has de fer per arribar-hi, o almenys ho consideres enriquidor, i amb recompensa (una bona salut, perdre pes, una marca). I l’avorriment és molt subjectiu… A mi córrer em connecta amb mi mateix, m’ajuda a trobar respostes a tots els dubtes. M’allibera dels obstacles mentals de l’estat d’ànim que tingui en aquell moment, i així puc saber què penso o què sento envers alguna cosa. Amb això s’aconsegueix també que la ment s’alliberi per a que estigui més creativa; jo moltes de les idees que més m’agraden de les coses que escric les he formulat corrent.

-Això de córrer és una moda o una forma de vida?
-Bé, abans córrer no estava de moda i era més fàcil que qui començava s’hi quedés per sempre, perquè és una forma de vida. Ara, amb l’explosió del running, s’ha posat de moda començar i també hi ha més percentatge de gent que ho deixa al cap d’un temps. Possiblement el que és més xocant és gent que s’hi suma amb molta força i ho converteix en la seva forma de vida durant un temps, fins a punts a vegades obsessius, i, finalment, al cap de poc, se’n cansen i passen a una altra moda.

-Algun llibre de capçalera, que parli d’aquesta dèria nostra?
-Bufff, bé, primer dir que els llibres de running estan molt barrejats a les llibreries. Una cosa són els llibres tècnics d’entrenament, i una altra els d’experiències més o menys reals de corredors coneguts. Sóc molt dolent recomanant llibres d’aquest últim tipus perquè en general no m’agraden. Però és veritat que hi ha gent a que li serveixen com a motivació. A mi ja fa uns anys em va enganxar molt la novel·la Felix Carvajal, corredor de maratón. Vaig llegir-lo en una nit, i em va fer agafar moltes ganes de córrer una marató. És ficció, però s’inspira en un personatge real de començaments del segle XX. En general, els llibres d’experiències d’altres corredors no m’agraden, no trobo que diguin res que jo no pensi o senti ja. Com a text que parli d’entrenament, em quedo amb el de Mariano García Verdugo.

-Algun consell que pugui ser útil per a un corredor novell?
-Molta prudència a l’hora de voler entrenar massa dies a la setmana ja de bon començament, i de fer curses molt llargues en els dos primers anys. Tant la ment com el cos s’han de preparar de mica en mica; si no, és molt possible acabar lesionat o cremat mentalment.