David Guiamet: “Mentre corres no hi ha hipoteques, ni crisi, ni polítics corruptes… només tu i les teves vambes”

Published by championchip on 23/02/2013

David Guiamet (Cornellà de Llobregat, 1980) es guanya la vida fent treballs verticals, de pintor, de paleta o el que faci falta; en les seves pròpies paraules és “un ‘buscavidas’ i un supervivent en un món en crisi”. I també és un corredor formidable, flamant guanyador absolut de la Lliga Championchip 2012. Actualment viu a Barberà del Vallés, on entrena… tot i que, quan pot, també roda per La Mancha.

-Per què i quan vas començar a córrer?
-Fa tres o quatre anys quan, per por a lesionar-me, vaig deixar de jugar a futbol. Com que tenia una pista d’atletisme just davant de casa, va donar-me per sortir a córrer.

-Quin és el teu lloc preferit per entrenar?
-Qualsevol lloc on hi hagi els meus amics. Qualsevol lloc és bo, quan la companyia és agradable. També li tinc un “cariño especial a un lugar de la Mancha llamado Alamillo”, que és el poble de la meva família. Entrenar allà és estar en família.

-Amb quina freqüència surts a córrer?
-Si el cos aguanta i no hi ha problemes, cada dia. Encara que només sigui mitja hora.

-Corres sol o acompanyat? Amb música o sense?
-Normalment intento córrer acompanyat. Tinc com a veí, amic i entrenador a Benito Ojeda, un súper atleta del qual sempre intento aprendre’n alguna cosa. Quan puc, també intento quedar amb altres grans amics com Jordi Escoriza, Marco Cepeda, Antonio Alcaide, Sergio Enríquez, Oscar Rodríguez, Carlos Cenera “and company”… per riure una estona i compartir moments de la nostra vida.

-Alguna vegada et fa mandra sortir a entrenar?
-Moltes. Després d’un dia dur a la feina o davant d’un dia plujós o fred… però tot això em passa al cap de dos minuts corrent.

-Quina distància prefereixes, en una cursa?
-Et diré les que no m’agraden: les distàncies curtes, de 5.000 en avall. No sóc gens ràpid i pateixo molt a ritmes forts.

-Quines són les curses que mires de no perdre’t cap any?
-Una que m’agrada moltíssim, encara que només sigui per fer de llebre, és la Marató de Barcelona. L’ambient és una passada.

-Què ha de tenir una cursa, per què valgui la pena?
-Una bona botifarrada al final! (Riu.) Totes les curses són interessants a la seva manera. Si no ho fossin, la gent no hi aniria i acabarien desapareixent.

-Què els dius als que pensen que córrer és avorrit i cansat?
-No els dic res. Perquè quan anava a l’institut vaig tenir l’oportunitat de deixar el futbol i fer atletisme i la meva resposta va ser: “Córrer per córrer, sense anar darrere d’una pilota? Eso tiene que ser un rollo!”. I mira’m ara… Que cadascú pensi el que vulgui.

-Això de córrer és una moda o una forma de vida?
-Una moda és el Justin Bieber. Això forma part de un mateix: cada vegada que surts a córrer, t’evadeixes del món, et sents lliure i gaudeixes el teu moment. Mentre corres no hi ha hipoteques, ni crisi, ni polítics corruptes… només tu i les teves vambes.

-Algun llibre de capçalera, que parli d’aquesta dèria nostra?
-Doncs ho sento però no sóc molt de llibres, no tinc temps per llegir.

-Algun consell que pugui ser útil per a un corredor novell?
-Que gaudeixi. Que això no sigui una obsessió. Córrer t’ha de donar alegries i no desesperació perquè no surti bé un entrenament o perquè no pots aguantar un ritme determinat en una cursa. S’ha de gaudir i ser feliç amb el que es fa, la vida ja és bastant dura i ens dona prou pals com per obsessionar-nos encara més.