Marc Cornet: “(Per escriure o preparar maratons) cal ser constant, tenaç, tenir capacitat de sacrifici i no defallir”

Published by championchip on 28/07/2013

Marc Cornet i Plana (Manresa, 1978) és periodista i escriptor. Ha treballat de redactor i presentador d’espais informatius i esportius a Televisió de Catalunya i IB3 TV. I fa més d’una dècada que corre. Ha acabat més d’una dotzena de maratons i encara la vida com s’enfronta a l’asfalt: amb esforç i perseverança, i mirant sempre de ser feliç fent el que fa. Corrent cap a Bikila (Deu i Onze Edicions, 2013) és la seva primera novel·la. La història d’un orfe etíop, amb una malformació al peu que li impedeix dedicar-se a l’atletisme, que viurà una experiència que el capbussarà en els orígens de la seva família durant la dictadura de Haile Selassie, i que quedarà marcat per la vida del mític corredor Abebe Bikila.

-El protagonista del llibre és un jove etíop que viu a Addis Abeba. Què t’hi uneix a aquest país africà, per dedicar-li la teva primera novel·la?
-M’hi uneix l’admiració per tot un país. Etiòpia és l’únic país africà que mai ha estat colonitzat. Els italians, amb Mussolini, el van ocupar 5 anys (1936-1941), però els etíops no van esdevenir una colònia com a tal. Aquest sentiment de no colonització es nota molt en l’orgull dels etíops, que s’entreguen a la seva bandera vermella, groga i verda. Tal i com fan tots els atletes des de temps d’Abebe Bikila. Tot plegat ha comportat també que els triomfs de Bikila, Wolde, Gebrselassie o Bekele fossin considerats com les victòries de tot un poble.

-Què hi tenim, entre mans? Una novel·la històrica sobre el passat recent i el present d’Etiòpia? Una novel·la coral (amb personatges africans i occidentals) sobre la nostra relació amb el continent africà? La història d’una colla de nanos etíops, que veuen en l’atletisme una possible sortida de la misèria?
-Una mica de tot. Són tres històries que s’entrellacen, fins arribar a una eclosió final. Com els maratonians que es van avançant i tornant a avançar durant els 42.195 metres. La de Bikila és la història d’un noi orfe que haurà de gratar en el passat per poder mirar, sense por, cap el futur. Segurament, aquesta part del llibre és la més històrica. El viatge cap al passat de Bikila serà paral·lel a l’evolució històrica d’Etiòpia durant el segle XX (dictadura de Haile Selassie durant més de 40 anys, revolució marxista del militar Mengistu Haile Mariam i, posteriorment, govern d’autòcrates). Per altra banda, la història d’en Roger i na Maria, una relació idíl·lica que, amb el pas dels capítols, es torna més turmentosa. Les obsessions, també les esportives, ens poden allunyar de la nostra parella i posar a prova la fortalesa de la relació. I la tercera història és la de dos cooperants que ja han viatjat en diverses ocasions a Etiòpia. La seva història és una denúncia de la situació que pateix un dels països més pobres de la banya d’Àfrica.

-Què vol dir l’expressió “bikilejar”, que apareix en el llibre? Crec que és prou representativa de la lluita per la supervivència que comporta la vida.
-Tots tenim el nostre Bikila particular. Un objectiu pel qual lluitar a la vida. Una fita que volem aconseguir. Ja sigui esportiva o vital, crec que tots hem de focalitzar les nostres intencions per donar sentit al nostre dia a dia. En aquest aspecte, és quan parlo de “bikilejar” com una actitud cap a l’existència. Lluitar, persistir i somiar en el nostre objectiu cada dia. Tal i com fan tots els atletes, amateurs o professionals, amb les seves curses. Si tots ens plantegéssim una actitud així podríem prosperar una mica més com a societat. És com quan acabem una cursa i ja pensem en fer-ne una altra per rebaixar el nostre temps o bé per tornar a gaudir de l’experiència.

-Creus que els interessarà la novel·la als nostres lectors corredors populars, doncs?
-La novel·la té un públic molt clar: els corredors. Hi apareixen corredors com Abebe Bikila, Haile Gebrselassie o Mamo Wolde, i d’altres més propers i coneguts (no en desvetllo els noms). A banda d’això, però, crec que el fet que estigui dividit en tres històries pot atraure també al lector en general, interessat en una novel·la històrica que li doni a conèixer fets desconeguts d’Etiòpia i, alhora, que el transporti a situacions quotidianes que pot haver viscut en la pròpia pell o en el seu entorn més proper.

-Tu mateix, ets un corredor de fons amb més d’una dotzena de maratons acabades. Per què correm, Marc?
-No et sabria respondre a aquesta pregunta, almenys a dia d’avui. Crec que, quan comencem a córrer, tots tenim un motiu per fer-ho. I podríem trobar tants motius com persones que corren. Però, a mesura que se succeeixen les experiències, els quilòmetres i les curses, deixem de pensar en aquesta pregunta transcendent. I, simplement, correm. Com, simplement, respirem per poder seguir vivint o caminem per poder anar cap endavant. Per a mi, córrer forma part de la meva vida, com els sentiments, les emocions o les vivències. En canvi, a Etiòpia, per exemple, tots els joves corren per poder guanyar-se la vida, per poder tenir un futur millor. Si ho fan prou bé, podran sortir del seu país i tornar-ne com a herois. És curiós perquè mai anhelen ser uns corredors d’elit per poder marxar. Tot el contrari, sempre acaben tornant i intenten revertir en la societat del seu país tots els guanys que han tingut. Haile Gebrselassie n’és tot un exemple.

-I quines són les properes curses que tens en ment?
-El meu proper objectiu és amb majúscules: 21 de setembre, Cavalls del Vent. Serà el primer any que la corro i fa respecte, però preparo la prova amb molta il·lusió. Serà un estiu de passar calor i acumular molts quilòmetres. Si tot va bé, i les cames em respecten, el primer cap de setmana d’Octubre correré la Duatló de Núria per quarta vegada. I, abans d’acabar l’any, a mig gas, m’agradaria córrer un parell més de maratons per completar aquest 2013 havent-ne corregut 5. Segurament aniré a la TUI Marathon de Palma (enguany és el darrer any que es fa) i, com en el 2012, tancaré l’any corrent la Marató de Castelló. Són molts quilòmetres, però amb el pas dels anys m’adono que el meu cos és cada cop més resistent i aguanta molt bé la càrrega. Espero poder continuar així i sense lesionar-me.

-És més dur escriure que córrer?
-Crec que el procés és similar. No et diria que una cosa és més dura que l’altra. He estat 9 mesos escrivint “Corrent cap a Bikila”. I moltes vegades estem aquest temps o una mica menys preparant alguna cursa molt específica. En ambdós casos cal ser constant, tenaç, tenir capacitat de sacrifici i no defallir en l’intent. A més, en la seva finalització, les emocions també són similars. Ara bé, el dia que em van posar el llibre a les mans, ja sortit de la impremta, va ser indescriptible. Fins i tot encara més que els darrers metres d’una marató. Espero que, com en el cas de les maratons, aquest no sigui el meu darrer llibre.

-Com trobes el temps per treballar, sortir a córrer i compartir diàriament la “marató d’emocions” amb la teva dona i la teva filla, que esmentes a la dedicatòria del llibre?
-Sincerament, cada cop és més difícil i requereix més esforços per la meva part, però també per part de la meva família. Amb la petita a casa, he de sortir a córrer en hores molt extremes. A les 5-6 del matí o ben cap al tard, quan ja dorm, a les 9-10 de la nit. Si no fas un entrenament molt llarg, tampoc et trastoca massa els plans, però quan has de fer tirades llargues i prepares una marató o una altra, acabes anant més grogui. Tanmateix, amb esforç i dormint menys (tot s’ha de dir) pots acabar conjugant-ho tot. També, amb el pas dels anys i l’augment de responsabilitat a nivell familiar, acabes posant en segon terme les marques i aprens a gaudir més de les curses des d’un altre prisma. Segurament ets encara més conscient de tots els sacrificis que et comporta poder córrer i vius les curses més intensament. Com dic a la dedicatòria de la novel·la, poder conjugar tot això és una marató d’emocions diària i val molt la pena poder viure-la, sense dubte, bikilejant…